Fa uns dies vaig escriure que els controls de la contractació pública són, massa vegades, un decorat. Diverses persones em van preguntar aleshores per l'altre gran canal dels diners públics: les subvencions. La pregunta és pertinent, perquè si la contractació és el teatre dels controls, la subvenció és la seva segona funció, amb menys públic a la sala i encara menys acomodadors. I ho dic, de nou, des de dins, porto 26 anys fiscalitzant expedients, i els de subvencions són els que menys resistència ofereixen a qui vol defraudar.

Per entendre per què, cal entendre primer com funciona l'invent. Hi ha mètodes una mica més sofisticats o una variació d'aquests i fins i tot que s'adapten a altres mètodes de justificació, com el sistema “lup sum” de la Unió Europea —que té els seus molts avantatges, però també els seus inconvenients—.

Però vegem-ho en general. Una subvenció són diners que l'Administració entrega sense contraprestació directa. Tu fas una activitat d'interès públic —un curs, un festival, un projecte social— i jo et financio part o tot. A canvi, no em deus un servei; em deus una justificació. És a dir, papers. Factures, nòmines, memòries. I aquí hi ha la clau de tot, ja que el control d'una subvenció no verifica que l'activitat s'hagi fet bé, ni tan sols que s'hagi fet; verifica que els papers que diuen que s'ha fet estan complets. El dia que s'entén aquesta diferència, s'entén la resta.

Les tècniques són poques, com hem dit, i velles, la qual cosa té el seu mèrit ja que funcionen des de fa dècades sense necessitat d'innovar. La primera és la justificació inflada. L'activitat existeix, però costa la meitat del que es declara. Les factures les emeten proveïdors amics, o empreses vinculades al mateix beneficiari, que cobren de més i tornen la diferència per canals menys documentats. L'interventor rep una factura formalment impecable —amb el seu IVA, el seu concepte, el seu segell o electrònica ara— i no té manera material de saber que el curs de formació que va costar 30.000 euros es va impartir en una sala prestada amb un ponent que va cobrar 600.

La segona és l'activitat fantasma. Aquí ni tan sols hi ha curs. Hi ha llistats d'alumnes amb signatures, parts d'assistència, fotografies d'una aula amb gent, memòries finals redactades amb entusiasme. Tot fals o reciclat d'una altra activitat. Espanya coneix bé aquesta tècnica ja que els grans escàndols dels cursos de formació van ser exactament això, repetit a escala industrial durant anys, amb justificacions aprovades una rere l'altra. Ningú va trucar als alumnes. Ningú va trepitjar les aules. El paper deia que sí, i el paper manava. Jo he trucat particularment a alumnes per comprovar que haguessin fet el curs. Spoiler, no l'havien fet.

La tercera és la doble imputació. Consisteix en què la mateixa despesa es justifica davant dos o tres finançadors diferents. La mateixa nòmina serveix per a la subvenció autonòmica, l'estatal i l'europea, perquè els tres controladors miren el seu expedient i cap mira el dels altres. És la tècnica més elegant, perquè no requereix falsificar res ja que tots els documents són autèntics. Només estan repetits.

La quarta opera abans que els diners surtin. És la convocatòria a mida. Les bases es redacten amb requisits tan precisos —tants anys d'experiència en tal cosa, implantació en tal territori, tal forma jurídica— que només una entitat del món pot complir-los, casualment la que ja estava decidida d'antuvi. La concurrència competitiva existeix sobre el paper; en la realitat és una cursa amb un sol corredor. I quan ni això és necessari, queda la subvenció directa per raons d'interès públic, una excepció legal pensada per a emergències que en alguns àmbits s'ha convertit en el procediment ordinari.

I el control? El control existeix, faltaria més. La Llei General de Subvencions és un text raonable, hi ha fiscalització prèvia, hi ha control financer posterior, hi ha obligació de reintegrament. Però el sistema sencer descansa sobre el compte justificatiu, que és un exercici de contrast entre papers: la factura contra el justificant de pagament, la nòmina contra el TC2, la memòria contra el projecte. Paper contra paper. Si els papers són coherents entre si, l'expedient està bé, encara que tota l'operació que descriuen sigui inventada. El control financer posterior, que sí podria anar més enllà, arriba a una mostra mínima d'expedients, anys després, amb mitjans escassos. El defraudador no necessita enganyar el sistema; li basta amb respectar-ne el format.

Hi ha una asimetria final que convé explicar, perquè és la més injusta de totes. El sistema, incapaç de detectar el frau organitzat, descarrega la seva severitat sobre qui no defrauda: la petita associació de barri que va presentar la factura fora de termini, el club esportiu que va imputar una despesa tres dies abans del període elegible, l'entitat que es va equivocar d'epígraf. A aquests se'ls exigeix el reintegrament amb interessos, amb tot el pes de la norma, perquè el seu error és visible en el paper. Qui va muntar la trama amb factures creuades i empreses pantalla passa la justificació sense cap objecció, perquè el seu frau és invisible en el paper. Castiguem la torpesa formal i absolvem l'enginyeria.

La solució no és més paper, que és el que cada reforma afegeix. Passa per creuar bases de dades entre finançadors per matar la doble imputació, per verificar in situ una part significativa de les activitats mentre passen i no anys després, i per mirar qui hi ha darrere dels proveïdors que facturen al beneficiari, que és on viu el frau de veritat. Res d'això és tècnicament difícil. I menys ara amb la IA que processa grans dades molt ràpid. Tampoc s'està fent, tot i que jo he presentat un informe a les altes instàncies sobre l'ús de la IA en el control financer.

Aquesta és la meva opinió personal. I la segona funció, com la primera, segueix en cartell.