L'històric viatge de Lleó XIV a Espanya va superar amb escreix el cúmul de molèsties que va suposar. El país va donar bona imatge i les incomoditats ciutadanes, especialment visibles a Madrid i Barcelona, tot i ser notables, van ser inconvenients inevitables. Si un país vol estar al mapa, i rebre la visita del Papa és una manera de ser-hi, és previsible que la vida quotidiana es vegi alterada.

D'entre tots els esdeveniments que van tenir lloc amb el Pontífex com a protagonista, el més rabiosament emotiu va ser el de la Sagrada Família. Costa en aquesta ciutat bonica però cainita trobar un element de consens tan rotund però la cerimònia que va servir per consagrar la Torre de Jesús i la seva creu dominant va mantenir els barcelonins clavats al televisor entre l'emoció i l'orgull.

Va ser un espectacle bell, elegant i emotiu, digne d'aquestes capitals que volen destacar i que, a més, de tant en tant, saben com fer-ho.

Alguna cosa semblant devien sentir els barcelonins a la segona exposició universal el 1929, amb una ciutat bolcada a la modernitat i la llum, o quan vam inaugurar el Mundial de futbol d'Espanya el 1982, amb aquella famosa coloma de la pau creuant el cel del Camp Nou o, més recentment, quan vam posar-nos a l'aparador del món amb els Jocs Olímpics de 1992, amb aquells moments de tensió i esclat que van ser els que va trigar a apuntar l'arquer Rebollo al peveter màgic de l'Estadi Olímpic.

Quan aconseguim que el món ens miri embadalit guanyem molts punts. Llàstima de l'intent dels cantaires que van voler boicotejar l'acte amb estelades amagades i amb la idea d'alterar el programa fixat per a l'acte. L'acció policial va aconseguir frenar l'acció i va expulsar, com saben vostès, tota la coral.

És una llàstima que l'independentisme continuï tenint aquests deliris de presència, tot i que els ciutadans no els referenden prou a les urnes. A la vida, quan un perd importància, ha de saber retirar-se a temps, i això és el que la radicalitat independentista encara no ha après. Intentar embrutar un acte magne, amb una grandeur que per a si haguessin somiat els francesos més detallistes, va ser una mala idea que, afortunadament, no va tenir conseqüències.

I el pitjor de tot és aquesta part de la societat que encara els dona ales, la que advoca per la rebel·lia i a sobre encoratja aquests díscols mal aconsellats a exigir responsabilitats per haver-los espatllat la guitarra, per no haver aconseguit convertir un esdeveniment majestuós en un sainet de la pitjor mena.

En fi, el món al revés. Sort que encara prevalen les ments brillants sobre els atacs de rauxa d'uns quants que creuen que Catalunya és seva. Ni ho és ni ho serà. I molt menys, a base de nyaps.