Hi ha èxits que es converteixen en una maledicció. Nietzsche, quan la Prússia de Bismarck va derrotar estrepitosament França (1870), va advertir que aquella victòria militar i l'orgull subsegüent que inevitablement hi aniria associat eren un perill per a l'esperit alemany.

No és només que Nietzsche fos un admirador de la cultura francesa, i que a més assegurés que ell, pels seus avantpassats, no era alemany, sinó polonès (cosa certament absurda). És que els esdeveniments posteriors li donarien la raó.

L'exemple més prístí del perill d'un èxit massa clamorós és la ciutat de Barcelona. Capital de la indústria espanyola durant els llargs anys del franquisme proteccionista, que obligava tot Espanya a comprar els “draps” catalans i els cotxes que fabricava Seat, l'obertura de les fronteres i la liberalització dels mercats va acabar en un segon amb aquelles indústries.

Per sortir de la postració, l'imaginatiu i competent alcalde Pasqual Maragall (Barcelona, 1941, alcalde des de 1982 fins al 1997) es va treure de la màniga el projecte, àmpliament coronat per l'èxit, de ressuscitar la vitalitat de la capital catalana apostant pel turisme. Després d'aconseguir la nominació com a ciutat olímpica gràcies al seu fèrtil enteniment conspiratiu amb el franquista Juan Antonio Samaranch (1920-2010), home d'extraordinària habilitat política que va dirigir durant 20 anys el Comitè Olímpic Internacional, els Jocs Olímpics de 1992 van ser el colofó gloriós d'aquell projecte, que havia començat amb un programa d'embelliment de la ciutat, o, millor dit, de recuperació de la bellesa perduda de la ciutat, especialment del patrimoni arquitectònic de l'Eixample.

Fita d'aquell procés va ser la campanya “Barcelona, posa't guapa” (Barcelona, posa't guapa), mitjançant la qual l'ajuntament col·laborava econòmicament amb els propietaris i comunitats de propietaris de l'Eixample perquè renovessin les façanes dels edificis, aleshores ennegrides pel sutge que durant dècades havien estat llençant a l'atmosfera les xemeneies de les fàbriques ja tancades per sempre, i per les emanacions del trànsit rodat, retornant-los el seu colorit i realçant les seves imaginatives formes de principis del segle XX.

El canvi d'imatge de la ciutat va ser, sens dubte, espectacular, potser no poden fer-se'n una idea cabal aquells que no van passar la infància caminant per aquella ciutat en blanc i negre, i grises, que alguns encara aconseguim recordar molt bé com l'escenari una mica melangiós de la infància com qui recorda una pel·lícula en blanc i negre.

El canvi de naturalesa de la ciutat va determinar també que, amb tota lògica, dècades després, un altre lema publicitari municipal per a ella proclamés orgullosament que Barcelona és “la millor botiga del món” (la millor botiga del món). Ja està tot dit.

Però recordem encara que només es van oposar a aquell canvi, pilotat magistralment per Maragall i el seu equip de socialistes il·lustrats, alguns sectors diguem-ne “ultraesquerranosos” que se sentien sentimentalment lligats a una ciutat costrosa, agònica… i barata.

A aquestes minories nostàlgiques i de poder executiu nul, els semblava que la renovació colorista de l'Eixample el convertia en l'aparador d'una pastisseria fastuosa. Especialment, els molestaven la sanejament del barri xinès (part del sanejament, a més de l'enderroc d'alguns carrers i el traçat de rambles i places, va consistir a retornar-li l'antic nom de “El Raval”), o la destrucció dels pintorescos encara que insalubres “xiringuitos” que s'alçaven precaris a primera línia de mar a la Barceloneta, i que van ser enderrocats sense massa contemplacions per la maquinària municipal.

Maragall, a més, va emprendre un programa d'escultura pública i de nous edificis emblemàtics, com el del MACBA. El secundava en els seus projectes l'enèrgic arquitecte municipal Oriol Bohigas, que si mai va signar cap edifici interessant —cap, realment, que es pugui associar positivament al seu nom—, com a planificador urbà sí que va tenir moltes iniciatives creatives i racionalistes, entre les quals la remodelació de moltes places anomenades “dures” (perquè la sorra o els jardins li semblaven bruts, i una cosa així com moruns, ell preferia el ciment).

Als solars d'aquelles fàbriques mortes va aixecar Bohigas el nou barri anomenat “Vila Olímpica”, que mai no ha aconseguit tenir gràcia ni personalitat, i, sobretot, els crònics embussos del trànsit a la ciutat es van alleujar molt notablement gràcies al traçat dels cinturons.

A partir d'aquelles innovacions i modernitzacions, Barcelona es va posar de moda arreu del món. Es va convertir en una de les destinacions turístiques més destacades de tot Europa, potser només per darrere de París, Londres i les ciutats italianes. Amb l'avantatge, a més, que era més barata.

Per cert, que tots els intel·lectuals més o menys il·lustrats de l'època, especialment els de sensibilitat esquerrana, havien estat enemics declarats de la Sagrada Família de Gaudí, objecte de burla i de manifestacions contra la continuïtat de les obres, en les quals figurava, per cert, el jove Bohigas. Si aquestes es van mantenir durant dècades va ser gràcies a l'empenta pacient dels sectors conservadors i catòlics de la societat.

El major propagandista de l'obra de Gaudí va ser l'artista Salvador Dalí, que encara que va florir en el si del moviment surrealista (que seria engolit pel comunisme, com és públic i notori), més reaccionari i franquista no podia ser. Això és així. Va passar així, és la Història, és inapel·lable. Ara els catalanistes reivindiquen Gaudí com un dels seus apòstols, en fi, aquesta gent menja el que pugui pescar en banquets i funerals aliens, aquí i allà. No feu cas.

En aquest context que acabo de descriure, la Sagrada Família, realçada pel conjunt d'intervencions embellidores, va adquirir encara més projecció internacional de la que ja tenia, i amb ella, la resta d'edificis de Gaudí a Barcelona.

El resultat de tot això és la Barcelona que tots coneixem avui, una ciutat cara, turística, que expulsa els seus ciutadans, presa dels fons voltor i altres especuladors de tota mena. Clima agradable, platges, l'aeroport a prop, hospitals solvents, què més pot demanar un expat?...

L'èxit fenomenal ha estat la seva maledicció paradoxal. El temple de la Sagrada Família, fabulós pastís, n'és el signe, la seva major senya d'identitat i la meitat de l'atracció turística de la ciutat. Jo crec que sense la Sagrada Família, i en general sense Gaudí, Barcelona no existiria. Aquell arquitecte visionari l'ha feta… i l'ha destruïda.