La muntanya sempre ha estat un monument a la immensitat natural. El continu recurs al mite i a la llegenda, banyat de superstició, és congènit en tota mostra d'ignorància humana.

Sia considerant-se com la morada dels Déus (vegeu el mont Olimp) o com a llar d'éssers llegendaris (Parnàs per a Pegàs o el Moncayo per al gegant Caco), la muntanya sempre ha atemorit l'ésser humà, en tant que ent geològic, amb ombra màgica.

Potser sense arribar al “síndrome del tercer home”, la presència davant grans cims reconforta i impressiona, generant records, gairebé per naturalesa, difícilment esborrables.

Mai he tingut una sensació tan genuïna respecte a una muntanya (potser amb permís del Moncayo, i pels meus orígens a Celtibèria i la seva presència des de la infantesa) com la que vaig tenir recentment en contemplar el mont Ararat des de les seves àmplies faldes a Erevan.

Formalment en territori turc, el mont Ararat és l'emblema del poble armeni, situat geogràficament al cor de l'Armènia històrica. No existeix nació armènia sense Ararat, ni la seva història sense contínua referència a ell.

Com l'antic ús de l'escriptura cuneïforme així ho testimonia, l'antiga Armènia sempre va estar vinculada a l'àmbit mesopotàmic. Urartu (també coneguda com el Regne de Van) va ser una poderosa civilització (ja des del segle IX aC) que va arribar a rivalitzar, i guerrejar, amb la seva veïna, i hegemònica, Assíria.

Posteriorment, després de la intervenció dels medes (i l'arribada de Pèrsia) vingueren els temps de la satrapia i del Regne d'Armènia (amb monarques com Tigranes II el Gran, qui va conquerir l'Imperi selèucida i es va enfrontar a la República romana, caient contra Pompeu el Gran).

Amb l'auge de l'helenisme (que va propiciar la construcció del bellíssim Temple de Garni), i la posterior arribada de l'Imperi romà a les seves faldes, Armènia seria eterna terra de disputa entre l'Imperi romà i els Parts i Sassànides, deixant entreveure, donada la seva ubicació, els eterns litigis que la nació experimentaria per trobar-se entre Occident i Orient.

Formar part de l'àmbit mesopotàmic va fer que a Armènia tinguessin lloc algunes de les llegendes recollides per la Bíblia. Al mont Ararat (es creu que l'origen del nom pot, fins i tot, ser una deformació de la paraula Urartu) descansa, segons les tres religions del Llibre, l'Arca de Noè.

La història d'Utnapishtim (l'ancià supervivent del Diluvi al qual Gilgamesh consulta sobre la immortalitat) és el precedent clar de la història bíblica, tal com acredita l'anomenada “tauleta sobre el Diluvi” custodiada pel Museu Britànic (i que es va trobar, precisament, a la Biblioteca del il·lustrat monarca assiri: Assurbanipal).

La importància religiosa consubstancial a l'armeni s'explica pel fet de ser la primera nació que va adoptar el cristianisme com a religió oficial. Des de la impressionant catedral d'Etxmiadzin, el “Catholicos” o “Papa” armeni encara dirigeix, sense interrupció, una església independent del Vaticà i dels ortodoxos, en un país que conserva, igualment, un alfabet propi com a senya d'identitat.

Passejar pels carrers de la capital armènia et fa tornar, en no poca mesura, a l'etapa soviètica.

Armènia, després de patir el fatídic genocidi a mans dels turcs (que va iniciar una gran diàspora estesa per bona part del Globus), va ser una república soviètica, qüestió que va influir en la psique col·lectiva dels locals (ni que sigui per haver rebut encara, bona part de la seva població, l'educació en rus).

País de bons vins i de meravellosos conyacs (que abans era enviat per Stalin a Churchill en grans quantitats…), tot en el petit país caucàsic és polièdric.

Com a participant de la missió comercial espanyola que a l'abril va tenir ocasió de visitar el país, vaig poder observar, de primera mà, que Armènia és un país que s'obre pas cap a la modernitat amb grans inversions en educació (amb projectes com el de Tumo, educant els adolescents en l'ús de la informàtica, i que ha obert seu recentment a Bilbao) i en indústries d'alta tecnologia (com demostra la planta de Nvidia o la construcció de la Ciutat de l'Enginyeria).

Al mateix temps, vaig poder observar que és un país amb una seductora singularitat històrica congènita que es servirà sempre a si mateixa més sent com és (i com sempre, en tant que estat-transició i frontera ha estat) que pretenent ser annex d'una realitat més extensa.

Dependent energèticament de Rússia, i prop de les seves fronteres, pot semblar perillós, com a mínim, associar-se a la Unió Europea (UE) quan la polarització Rússia-UE encara no s'ha reduït en intensitat.

La recent Cimera de la Comunitat Política Europea, que ha tingut lloc en sòl armeni, sota el lema Construint el futur: unitat i estabilitat a Europa, ha aprofundit en l'associació d'Armènia amb el bloc de la UE, prometent sengles reformes en aquesta direcció (a més d'una nova política de visats i de relacions comercials).

Això xoca frontalment, avui, amb el fet que Armènia no només formés part de l'antiga URSS, sinó que, encara avui, sigui membre de la Unió Econòmica Euroasiàtica juntament amb Rússia, Bielorússia, Kazakhstan i Kirguizistan.

El recent final de la guerra contra l'Azerbaidjan (després del brutal, i silenciat, genocidi azerí al Nagorno-Karabakh), amb la creació del cutre i grandiloqüent (com a mínim neronià en nom) corredor conegut com a Ruta Trump per la Pau i la Prosperitat Internacional (TRIPP, en anglès), no ha solucionat encara l'obertura de fronteres i la represa de relacions diplomàtiques ordinàries amb Turquia i l'Azerbaidjan (nacions túrquiques, membres, al seu torn, de l'Organització d'Estats Túrcics, de la qual en formen part ambdues nacions, juntament amb Kazakhstan i Kirguizistan).

Veure el cartell de Turkish Airlines a la “ambaixada” d'Albània a Armènia just davant del Parlament armeni… és una clara metàfora de com de vaporosa segueix sent la transició política cap a la modernitat.

Té sentit reivindicar la Unió Europea exclusivament com a unió cristiana, com a segell d'identitat? No és la salvació política mundial la regeneració d'òrgans com Nacions Unides que ajudin a la cooperació entre òrgans tan interessants com la mateixa UE, la Unió Econòmica Euroasiàtica o l'Organització d'Estats Túrcics? A qui segueix servint la contínua proliferació de l'enemistat entre la vella Europa i Rússia? Acaso no és millor futur possible per a Armènia el de servir com a terra de trobada?

La història passa, però hi ha coses, com l'Ararat, que romanen. No importa en quin bloc o a quina tendència serveixi la classe política armènia del moment… Armènia sempre estarà al centre, com explica la llegenda que va anar a parar l'Arca de Noè.