Dimecres em vaig trobar amb una situació imprevista, i no gaire agradable. Una reconeguda il·lustradora local, coautora d’un nou llibre que narra la història de dues emigrants d’un barri humil de Barcelona que es van guanyar la vida com a dones de la neteja, va rebutjar la meva sol·licitud d’entrevista per no voler vincular-se a un mitjà com Crónica Global, ja que el “liberalisme” i “espanyolisme” de la seva línia editorial “estarien allunyats del seu sentir i fer polític”.

Li vaig respondre que entenia la seva decisió, però que em sabia greu, perquè justament el que era interessant d’entrevistar-la era aconseguir que el seu missatge, “suposadament” vinculat a les idees de l’esquerra progressista, arribés a un públic “suposadament” no tan sensibilitzat amb els problemes socials.

“Si no, estem fent el mateix que amb els algoritmes de les xarxes socials, que només ens mostren contingut afí a les nostres idees. Si seguim així acabarem destruint el pensament crític”, li vaig respondre per convèncer-la, sense èxit.

El concepte de bombolla de filtre, encunyat per l’activista digital Eli Pariser fa més d’una dècada, descriu exactament aquest fenomen. Com més interactues amb un tipus de contingut, més te’n mostra el sistema d’aquell mateix tipus, fins que el teu feed es converteix en un mirall que només reflecteix la teva pròpia visió del món.

I en un món on la gent s'informa cada vegada més a través de les xarxes socials, encara que siguin posts de mitjans de comunicació “seriosos”, sigui Crónica Global, La Vanguardia, l’Ara o El País, el risc de desinformació creix de manera exponencial.

Segons un estudi recent elaborat per l’agència de comunicació Evercom amb la col·laboració de la fundació FAD Joventut i la Universitat Complutense de Madrid, el 70,3% dels joves utilitzen les xarxes socials com a principal canal informatiu, seguides de la televisió (57,8%) i dels mitjans digitals (40,1%).

D’altra banda, encara que el 60,9% segueix mitjans de comunicació o periodistes a les xarxes, la relació amb la informació sovint es queda a la superfície: més de la meitat dels joves (6 de cada 10) reconeix que només llegeix els titulars i que el contrast sistemàtic dels continguts no forma part de la seva rutina. Si a sobre aquests titulars es limiten a reconfirmar les seves creences i ideologies, la seva interpretació de la realitat queda seriosament perjudicada.

La decisió de la il·lustradora m’ha recordat una anècdota que vaig viure a finals de 2008 o 2009, sent reportera a Pequín. Un mes abans de les vacances de Nadal, el diari per al qual treballava aleshores, molt vinculat a l’esquerra, va demanar a tots els seus corresponsals que col·laboressin en un reportatge especial titulat Nadal entre reixes, sobre persones que per un motiu o altre passarien les vacances nadalenques tancades a la presó, sense poder-se reunir amb les seves famílies.

Jo els vaig respondre que a la Xina el tema no tenia gaire sentit, ja que els cristians són minoria, però que igual podríem enfocar-nos en tots aquells individus empresonats per pertànyer a esglésies i comunitats cristianes “il·legals”, és a dir, fora del paraigua del Partit Comunista Xinès. Em va semblar una bona manera de denunciar la manca de llibertat religiosa a la Xina, un país que aleshores tenia relacions nul·les o gairebé nul·les amb el Vaticà.

Tanmateix, des de la redacció a Madrid em van contestar que no, que no volien una història que, d’alguna manera, els posicionés “a prop” de l’Església. Em va semblar una enorme contradicció.

Ara estic llegint un llibre de relats curts meravellós, El Blues del Fi del Món (Siruela, 2026), de l’israelià Etgar Keret. Em ve molt de gust recomanar-lo als meus amics, però sé que alguns d’ells, grans lectors progres, em diran que es neguen a llegir un autor israelià.

Ells s’ho perden.