La presentació del nou Ferrari,Luce, ha aconseguit posar d'acord gairebé tothom en la seva sentència, és molt lleig, i encara ens sembla més lleig quan sabem el seu preu, uns 500.000 euros.

Les crítiques han arribat des de tots els fronts. L'expresident de Ferrari, el sempre elegant Luca Cordero di Montezemolo, no va dir res per no fer mal a la marca, però ho va dir tot, entre altres coses que esperava que no portés l'escut del Cavallino pel bé de la marca. També, que almenys no el copiarien els xinesos… per lleig.

La burla del primer Ferrari dissenyat per l'exequip que va crear l'iPhone arriba de tot arreu. Nissan agraeix que s'inspirin en un model seu, el leaf, de 35.000 euros, això sí. Toblerone promet no arrodonir mai els triangles de les seves xocolatines. Lamborghini, més seriós, diu que la innovació no ha d'estar renyida amb el disseny i el llegat… i els mems són infinits, a més de molt divertits.

Veiem el nou Ferrari convertit en una torradora, una aspiradora, una rentadora o un toilet d'obra, per no parlar de les nombroses reaccions del mític cavall rampant en veure el disseny o de la seva conversió en un simpàtic ruc.

Ferrari no és un cotxe, és una icona, i les icones s'han de respectar. Ja va passar amb Jaguar, que va perdre els seus trets d'identitat britànics encara que en el seu cas les vendes no paraven de caure i la revolució del disseny tenia algun sentit, o renovar-se o morir, però no és, ni de bon tros, el cas de Ferrari, una marca desitjada d'una empresa sanejada, amb un retorn sobre vendes de gairebé el 30%, una bogeria per al sector de l'automòbil, on la majoria es mou entre el 5 i el 10%, quan no estan en pèrdues.

Un Ferrari no és un cotxe, és un objecte de desig, com les marques de luxe més icòniques.

Modern no ha de ser sinònim de lleig. Ni que un cotxe sigui elèctric ha d'implicar que no tingui ànima, ja hi ha cotxes elèctrics que són excel·lents exemples de bon disseny, de marques tradicionals i també de marques noves. Però la tendència actual és que les formes siguin toves, arrodonides i impersonals.

Un dels mems descriu el nou cotxe, de manera molt expressiva, com el creuament entre una torradora i una rentadora, perquè el disseny sembla convergir perquè tot sigui útil, però sense ànima. Una cosa és que els angles dels Mac siguin els mateixos que els dels iPhone o dels iPods, una altra és que tot hagi de seguir aquest patró.

Aquest error de Ferrari és un bon exemple de cap a on ens vol portar el políticament correcte, a oblidar el llegat. Ferrari és el que és gràcies als seus 80 anys d'història, i per més que necessiti per imperatiu legal fabricar cotxes elèctrics no pot renegar de la seva ànima.

Els superesportius poden ser elèctrics, de fet BMW va impactar ja fa anys amb el llançament de l'i8, però abans que elèctrics han de ser cotxes. Un cotxe és un somni convertit en màquina, i més si és un superesportiu. Ningú compra aquests cotxes de manera racional i, per tant, han de buscar el sentiment i la passió dels seus compradors.

El rebombori ve, a més, en un moment on marques icòniques de l'automòbil europeu ho estan passant realment malament. Jaguar, Alfa Romeo, Lancia, Aston Martin… tenen més passat que futur. El curiós és que Ferrari sense tenir, ni de bon tros, aquests problemes ha caigut en un error que no els portarà a la ruïna, però obre molts interrogants respecte cap a on va la indústria de l'automoció europea.

El problema no és del dissenyador, Jony Ive, sinó de qui el va supervisar perquè el procés de desenvolupament d'un cotxe és molt col·laboratiu i gairebé tota l'empresa hi participa, especialment els alts directius. Què passava pel cap del CEO de la marca per aprovar un canvi tan radical i allunyat dels seus orígens?