L'altra tarda vaig sentir una entrevista que li feien en directe a un dels més antics “gurús” de la comunicació política que corren per aquests indrets. Un d'aquells “comunicòlegs” que porten dècades venent motos i fum, i que té legions de fans entre els joves cadells dels partits polítics que aspiren a viure del conte forever and ever.

Em refereixo al senyor Gabriel Colomé, actualment senador socialista, que és la figura magistral d'altres que han vingut darrere i que, per descomptat, no li arriben ni a la sola de la sabata, vegi's el cutre Iván Redondo.

Hi ha tants homes militants “peseceros i psoeros” de la meva generació, que conec personalment i que, en algun moment, van estar o segueixen extasiats per aquest home, que podria fer una columna de deu pàgines només amb ells. Un va ser el mateix Pedro Sánchez. Per això, el considero una “figura” a la qual hauríem de seguir diàriament. I explico per què.

La qüestió és que en aquella entrevista que jo mateixa estava presenciant, el senyor Colomé va dir exactament que ja veuríem la reacció de la militància socialista si la justícia finalment condemnava el germà i la dona del president. Bàsicament, una versió 2.0 de “a les barricades”, sense contemplar ni tan sols que els fets que se'ls atribueixen a tots dos, a més d'escandalosos, podrien ser constitutius de delicte.

I no ho vaig percebre jo com una amenaça sinó, simplement, com un anunci del que ja està en el relat més que escrit de les forces governamentals, que ja van a calçot fora contra les institucions de control democràtic d'aquest país, és a dir, contra la Justícia.

La veritat és que com aquí a Catalunya estem acostumats a qualsevol tipus de bogeria col·lectiva després d'haver patit el procés, ningú dels meus companys de taula que estaven escoltant el mateix que jo va semblar immutar-se massa. Però la qüestió és força greu, i completament igual que quan les sentències del Tribunal Suprem van condemnar els dirigents independentistes i van cremar els carrers de Barcelona, literalment.

És clar que aquestes declaracions no disten tampoc en absolut de les dites per l'il·lustre bocamoll, el ministre Óscar Puente, anomenant colpistes a qualsevol que no defensi, empassi i doni suport a la impunitat de les clavegueres del PSOE, i després l'apunt del ministre d'Hisenda, Arcadi España, fent-li de palmero al mascle alfa de la manada.

Res no ens hauria de sorprendre si prenem consciència que tot això comença, presumptament, en un despatx de Moncloa, durant els cinc dies de burla absoluta a la societat espanyola, en què un grupuscle de presumptes mafiosets i matons de tres al quarto van organitzar una estratègia d'assetjament, persecució i 'assassinats' civils contra jutges, fiscals, policies, periodistes i tot aquell que dificultés la seva impunitat corrupta.

El dubte és en quin moment gent que ha viscut tota la vida de la política i, per tant, de la democràcia, ha decidit que la democràcia ja els destorba i fan declaracions públiques cridant a la revolució social contra el pacte que sosté la nostra civilització, el pacte entre Estat i ciutadania.

Perquè que un senador ja septuagenari i amb una trajectòria força brillant com el senyor Colomé hagi perdut els papers d'aquesta manera i declari públicament i sense despentinar-se que veurem a veure què passa si la justícia actua contra qui “no toca”, segons ells, que s'han erigit en l'“Anti-Estat paral·lel” és un símptoma inequívoc que estem en el pitjor moment institucional des de 1978. Perquè d'Óscar López no n'esperem res, però de gent educada, sí.