La meva amiga Vane va arribar ahir de visita a Barcelona, així que avui, si tot surt segons el previst, ens reunirem amb la resta de companyes de la universitat per dinar i passar la tarda juntes a la piscina comunitària d'una d'elles.

Hi haurà temes de conversa impossibles d'evitar: marits (i exmarits) gansos, els problemes dels nens, la perimenopausa, les feines avorrides, els desastrosos lligues de l'Andrea, fins fa poc l'única soltera del grup.

I després alguna suggerirà anar a fer un tardeo, sortir a ballar, emborratxar-se, suggeriment que no acabarà fent-se realitat, perquè en realitat som noies catalanes serioses i al·lèrgiques al descontrol. A les dotze estarem en pijama, a punt d'anar a dormir. Però no sempre hem estat així.

Quan estudiàvem a la universitat solíem ser de les últimes a sortir de la discoteca, per acabar al París esmorzant un llom amb formatge i explicant-nos les nostres nefastes estratègies de lligar, un art que nosaltres vam batejar com “fer comandos”, el que equivalia a localitzar el noi que ens agradava i aconseguir una trobada que semblés casual. Mai funcionava, però rèiem molt.

Un cop crec que la Vane i jo ens vam petonejar amb el mateix noi en una festa i no ho vam saber fins l'endemà. No hi va haver rancor. La diversió consistia a aconseguir aquell petó, com si fos un trofeu, una cosa que ara s'ha tornat més complexa i burocràtica, ja que els homes, després de tant feminisme, se senten obligats a preguntar si et poden besar. Amb el que divertit que era fer la cobra!

“Ens hem de veure més” és la frase que ens repetim després de cada trobada. Les agendes són les que són, però també hi ha un factor de deixadesa, de prioritzar les relacions socials superficials per sobre de les amistats de tota la vida.

Les amigues que et van conèixer abans dels fills, de les hipoteques, dels divorcis i dels antidepressius (en realitat jo només tinc el primer) són també les úniques que recorden qui eres abans de convertir-te en una mare responsable i ocupada.

“Mantenir les amistats pot fer-se difícil a mesura que un es fa gran. Tanmateix, per als baby boomers i els membres de la Generació X (nosaltres), pot arribar a ser una qüestió clau per al benestar”, alerta un reportatge publicat a la revista Newsweek el desembre de 2024.

El reportatge pren com a base els resultats de l'Enquesta Nacional sobre Envelliment Saludable de la Universitat de Michigan, que revelava que els adults que no tenen amics propers són significativament més propensos a patir problemes de salut física i mental en comparació amb aquells que compten amb connexions socials sòlides.

“Els éssers humans estem fets per connectar amb els altres; mai vam estar destinats a viure aïllats”, afirma en el mateix reportatge Aly Bullock, terapeuta i responsable de relacions de l'app Paired.

“A través de les interaccions amb altres persones trobem sentit al món que ens envolta... L'amistat es torna encara més important en etapes avançades de la vida perquè combat la sensació que el món segueix endavant sense nosaltres. Si tinc un amic, potser ens sentim irrellevants junts, però estem junts”.

Segons Bullock, a mesura que ens fem grans també corren idees equivocades i prejudicis, com el fet de pensar que, si algú no et truca, és perquè no et vol veure. “No és cert. Hi pot haver moltíssimes raons per les quals algú no t'estigui buscant, i en fer tu el primer pas, potser et converteixes en l'àngel que aquella persona necessitava a la seva vida”, afegeix.

Espero que avui, després de passar el dia juntes, les meves amigues i jo ens comprometem de debò a veure'ns més i divertir-nos com abans. Jo, almenys, les trobo a faltar.