La relació entre el PSC i el sanchisme ha entrat en una fase delicada. No pas perquè els socialistes catalans discrepin substancialment de la seva política d'aliances —difícilment podrien fer-ho mentre governen gràcies a acords igualment complexos—, sinó perquè el deteriorament del clima polític a Madrid amenaça d'erosionar un dels principals actius del PSC: la seva imatge de força institucional, pragmàtica i orientada a la gestió.

Jaume Collboni representa, juntament amb la resta dels alcaldes metropolitans, aquesta tradició del socialisme municipal català. La seva aposta per una Barcelona més ordenada, segura i funcional connecta amb un electorat en general poc interessat en l'èpica ideològica i molt sensible, en canvi, a l'eficàcia quotidiana dels serveis públics, l'habitatge, el transport o la seguretat.

Aquest espai polític existeix. I ha estat històricament la base del poder socialista a Catalunya.

El problema per al PSC no són els pactes. El seu electorat ha demostrat des de fa temps una considerable tolerància cap a les aliances transversals quan aquestes serveixen per garantir estabilitat institucional. El que comença a generar desgast és una altra cosa.

La percepció d'improvisació permanent, una legislatura esgotada, incapaç d'aprovar ni un sol pressupost, un Govern que abusa dels decrets llei i una dinàmica parlamentària absorbida pels escàndols i les investigacions judicials.

Cada nova polèmica que afecta l'entorn del Govern Sánchez afegeix un cost reputacional que els alcaldes socialistes no poden ignorar. La investigació judicial que afecta a José Luis Rodríguez Zapatero —expresident, referent polític i figura tutelar de l'actual cicle socialista— agreuja encara més aquesta sensació d'esgotament.

Aquí rau la veritable dificultat per a Salvador Illa i per al món municipal socialista. El PSC ha reconstruït amb notable habilitat una centralitat política basada en la moderació, la gestió i l'estabilitat institucional. Però aquesta reconstrucció es veu afectada negativament per una legislatura espanyola moribunda.

El PSC ha estat històricament fort quan ha aconseguit presentar-se com un espai autònom: catalanista sense rupturismes, progressista sense maximalismes i profundament institucional.

Aquesta tradició política explica bona part de la seva recuperació recent. I també explica la creixent necessitat de marcar perfil propi davant d'un Govern Sánchez l'objectiu del qual és resistir i arribar com sigui a l'estiu del 2027.

El relleu a la Moncloa és inevitable i, davant d'aquest escenari, perllongar artificialment una legislatura sense rumb podria acabar tenint més costos que beneficis per al mateix PSC. Els alcaldes socialistes necessiten oxigen per defensar al maig de l'any vinent la seva gestió sense quedar atrapats per una dinàmica que no controlen.

Al contrari, l'arribada d'un Govern del PP i Vox, que a Catalunya seria rebut de manera molt negativa, estimularia la participació del votant progressista.

Salvador Illa ha demostrat intel·ligència estratègica. Durant anys, el socialisme català ha construït la seva fortalesa sobre la gestió, la proximitat i una certa cultura de govern allunyada de la polarització madrilenya. I és aquí on la pregunta del títol troba resposta.

Pedro Sánchez va ser un actiu per al PSC en l'etapa de reconstrucció de l'espai socialista després del procés. Avui, en canvi, representa sobretot un llast per als interessos locals i metropolitans. No pas per les aliances parlamentàries, sinó pel clima de provisionalitat, esgotament i deteriorament institucional que envolta la política espanyola, de la responsabilitat de la qual ell no pot deslliurar-se.