Venen setmanes en què, ara sí, el món ens mirarà. La visita del Papa Lleó XIV i l'inici del Tour de França faran que Barcelona i Catalunya estiguin moltes hores a les pantalles de televisió de mig món. Fa temps que no disposàvem d'un aparador tan rellevant.

L'ajuntament i la Generalitat invertiran molts diners en ambdues visites i, sobretot, es treballarà molt en projectar la imatge d'una societat moderna i que funciona. Però, és clar, tant de focus pot ser aprofitat per certs col·lectius per a les seves reivindicacions i espatllar la festa.

És massa freqüent que quan alguna cosa bona passa al nostre entorn algú hagi de protestar o, millor dit, donar la nota. Les càmeres atreuen com la mel a les mosques a tothom qui vol reivindicar alguna cosa, sigui la seva identitat nacional, la seva empatia amb altres pobles o els seus problemes laborals.

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, hauríem de ser madurs i entendre que “ara no toca”. I, si passa alguna cosa, s'ha d'actuar amb contundència. El bonisme que dona més drets a qui talla una carretera que a qui hi transita ha d'acabar d'una vegada per totes.

De la Barcelona moderna i cosmopolita que va néixer als mítics Jocs Olímpics del 92 es va passar a una certa decadència per autocomplaença que es va accelerar per la letal combinació del procés de l'independentisme màgic amb la gestió de la pitjor alcaldessa de la història de Barcelona, la que volia que decreixéssim com a solució als nostres problemes.

Visca la Barcelona sense cotxes, sense hotels, sense creuers, sense fàbriques i vivint de subsidis.

Fruit d'aquells pols van arribar els fangs de la inseguretat, del creixement de les trames de delinqüència organitzada, de la immigració no integrada, dels embussos, de la brutícia i de tots els mals tan quotidians com reals que han suposat un seriós retrocés en la imatge internacional de Barcelona.

No són pocs els col·lectius que prefereixen evitar Barcelona per la seva imatge d'inseguretat.

Gràcies als actuals equips de govern tant de la Generalitat com de l'Ajuntament de Barcelona s'està, més o menys, sortint del pou en què ens van enfonsar i, tant de bo, aquests dos esdeveniments serveixin per rellançar definitivament la nostra imatge. Estem millor que abans, sens dubte, però el món ho ha de saber i no podem recaure.

El Papa a la Sagrada Família, al Raval i a Montserrat, a més de l'estadi Lluís Companys, generarà hores d'imatges que ens poden ajudar moltíssim a rellançar la nostra imatge.

El poder d'atracció de la Sagrada Família és immens i totes les imatges que en surtin es recordaran durant anys. La potència visual del temple expiatori no té igual. És clar que sempre la podem embolicar amb estelades, banderes palestines o manifestacions de tota mena i condició que facin estèril tot esforç.

Es calcula que la visita costarà a Espanya uns 15 milions, en gran part sufragats per la Conferència Episcopal i fonts privades, però l'esforç organitzatiu i de seguretat serà majúscul. Això sí, s'esperen més de 100 milions en retorn i, sobretot, un gran impacte en imatge, si tot surt bé com s'espera.

Una cosa similar, encara que més local, passa amb la sortida del Tour de França des de Barcelona, la Grand Départ.

Una contrarellotge pels llocs més icònics de la ciutat, una cursa que surt de Tarragona i que presentarà sobretot a França què veure a la Costa Daurada, amb una final a l'estadi olímpic i una sortida des de Catalunya cap a França configuren tres dies d'alt valor publicitari per a la indústria turística catalana.

És clar, que sempre la podem embolicar com es va embolicar a la passada Vuelta a España. Tallar la Vuelta va servir per a tot menys perquè Netanyahu canviés la seva actitud, més o menys com el estèril boicot a Eurovisió.

El cost superarà els 10 milions, però s'espera que el retorn sigui de diverses vegades aquesta quantitat. De nou dependrà de la imatge que es projecti. Necessitem el turisme, no anem en contra seu.

És veritat que seria genial que vinguessin a treballar a Barcelona arquitectes de dades i neurocirurgians, però de moment necessitem el turisme, entre altres coses perquè la immigració que arriba no té prou formació per a altres feines.

Podem esperar dels nostres ciutadans sentit comú i mostrar el millor de nosaltres al món, o podem mostrar-nos, una vegada més, gamberros i hostils cap al turisme.

Podem treballar a favor i acceptar les incomoditats en el nostre dia a dia, o podem utilitzar la finestra d'oportunitat com a aparador de les nostres misèries.

No és moment per a reivindicacions independentistes, ni per donar suport a Palestina, ni perquè mestres, metges o bombers diguin que no guanyen prou, ni perquè els taxis aguditzen la seva lluita contra els VTC, ni perquè els treballadors de l'aeroport demanin millorar les seves condicions, ni per parlar de gentrificació… No, hi ha molts altres dies en què protestar.

Aquests dies toca ser madur i treballar perquè tot surti bé. I la policia ha de ser conscient, també, del que ens hi juguem.

Així sigui…