Com que no conec el senyor Jonathan Andic, ni vaig conèixer el seu difunt pare, l'exitós empresari Isak Andic, que va ser, segons diu la premsa, l'home més ric de Catalunya, ignoro si el primer és una d'aquestes personalitats tortuoses capaces de matar premeditadament el seu pare (com sostenen els indicis aportats pels Mossos i l'acusació de la Fiscalia, als quals el jutge dona, almenys, alguns visos de versemblança, ja que li ha fet pagar un milió d'euros de fiança per deixar-lo en llibertat a l'espera del judici), o si és totalment innocent, com ell i els seus germans i família sostenen.

Al marge de la tragèdia humana, el cas ha aixecat gran curiositat, i morbo, i crec que Carles Porta, el competent i entretingut (encara que, per desgràcia, lazi total; però, en fi, ningú no és perfecte) especialista en true crime local, ja triga a preparar algun dels seus documentals, il·lustrat amb boniques vistes de Montserrat. Seguint el seu lema, “Intentarem posar llum a la foscor” ("Intentarem posar una mica de llum a la foscor").

Permeteu-me un excurs, per criticar aquest lema, per redundant. És com el títol que Alejandro Sawa, el bohemi que va inspirar a Valle-Inclán el personatge de Max Estrella, el protagonista de Luces de bohemia, va posar al seu llibre Iluminaciones en la sombra (1910). Aquest títol de Sawa s'inspirava clarament en les Illuminations de Rimbaud. La qual cosa és legítima. Però ho espatlla una mica, perquè les il·luminacions només poden donar-se, precisament, a la foscor, a l'obscuritat. A plena llum, senyores i senyors, no hi ha il·luminació que valgui. La idea d'il·luminació ja porta implícita la foscor en què es produeix. Està clar. Per això, a les seves Illuminations Rimbaud les va titular Illuminations, no les va titular Illuminations dans l’ombre. Va evitar la redundància!

Perdó per desviar-me del tema, però la veritat no podia quedar sense ser dita. Tornem ara al tema que fa encendre els cabells de la ciutadania. El tema Andic. La meva posició, a la distància, és la següent: prefereixo creure que l'acusat de cometre tan horrible crim és innocent, que la policia i l'aparell judicial, estaments als quals tinc un gran respecte, ja que són els veritables garants que Espanya no sigui un Estat fallit, s'equivoquen. Prefereixo creure que la desgràcia d'aquella mort a l'alta muntanya va ser fruit de l'atzar que de la maldat. Però la veritat dels fets, si hi va haver crim o va ser un accident, jo no ho sé ni puc saber-ho. No hi era.

En canvi, sí que apostaria 100 euros, i fins a 200, que del judici en sortirà Jonathan exonerat, pel següent motiu: sembla que no hi ha una prova directa, irrefutable, que l'imputi —en tal cas, el jutge li hauria negat la llibertat condicional—; i a més, i sobretot, compta per a la seva defensa amb el millor, o un dels millors, advocats penalistes de Barcelona, el senyor Cristóbal Martell, conegut per alguns com “el mag de l'absolució”.

En ciència jurídica, es condemna un acusat si hi ha una prova directa i incontestable de la seva culpabilitat, com un testimoni presencial de testimoniatge inatacable o una filmació dels fets. Aquests casos són els menys, ja que generalment el criminal procura fer-ho sense testimonis, com és lògic. En cas de no haver-hi aquest testimoni irrefutable, que és en la majoria dels casos, l'acusació es basa en la prova d'indicis confluents, és a dir, una sèrie de dades que, si bé no demostren per si soles la comissió del delicte, en canvi, sumades totes elles, reconstrueixen els esdeveniments de manera que no quedi, racionalment, un altre relat possible, una explicació alternativa dels esdeveniments: es va cometre el crim perquè les coses no podien succeir d'una altra manera.

Aleshores s'anirà a judici per proves indirectes. En parlar amb fonts de la policia catalana, em confirmen que així ha succeït altres vegades. Sembla que el Cos i la fiscalia han articulat un relat dels fets, un conjunt homogeni d'indicis que porten a la conclusió: això havia de succeir així, perquè d'una altra manera no és possible, o lògic, que succeís.

En aquests casos on no hi ha prova directa i concloent de la comissió del crim, sinó indicis que articulen un relat lògic i sense alternativa plausible de com va succeir, els advocats defensors s'esforcen a atacar els elements parcials, els baules, per dir-ho així, més febles, si n'hi ha, de la cadena narrativa, sabent que si un dels elements revela ser qüestionable, tot el relat s'ensorra com un castell de cartes, i es dicta l'absolució per manca de proves. Contra els dictàmens dels perits n'aporten d'altres i contraris dictàmens d'altres perits.

La policia i el fiscal ho saben, i per això, abans de presentar les seves conclusions, s'esmercen acuradament a assegurar-se –com segur que han fet en aquest cas— que la seva “cadena d'indicis” és d'acer sòlid, que la validesa dels seus indicis és irrefutable.

Conec personalment un jove, però fenomenal advocat, que ha guanyat molts casos aparentment impossibles de guanyar precisament al·legant delictes de forma, trobant errors o dubtes plausibles en la custòdia policial o jurídica de les proves. El senyor Martell ho farà o ho intentarà sens dubte en aquest cas, que tota Catalunya seguirà amb justificable, si bé morbós, interès.