Acabo de tornar de Venècia, on s'inaugurava la biennal d'art, i on volia veure el pavelló d'Espanya, en què l'artista català Oriol Vilanova ha presentat una de les seves instal·lacions a partir de la seva col·lecció de postals, que compra als mercats ambulants amb perseverança i seguint criteris molt codificats. Aquí les he celebrat repetidament. La de Venècia és estupenda.

Més que les obres exposades, de les quals potser us en parlaré un altre dia, encara que l'ecfrasi, és a dir, la descripció verbal precisa i el més exacta possible de les obres d'art, és un dels gèneres més frustrants i desagraïts de l'escriptura, el que més em va cridar l'atenció és una manera de saludar-se entre els artistes, comissaris, periodistes, empleats en museus, crítics i aficionats amb qui et trobaves als recintes expositius, passejant pel carrer o a les terrasses de les cafeteries. Una manera totalment nova, i que em va semblar intrigant.

Fins ara, cada any la gent es saludava segons la convenció, és a dir, o bé estrenyent-se les mans, sigui amb força o suaument, o bé fent-se petons a les galtes, o a l'aire a uns centímetres de les galtes, dos petons més o menys eteris. Són formes de saludar, de restablir contacte amb un conegut i de començar una conversa de circumstàncies que estan totalment codificades, que no donen lloc a confusions i que, més enllà d'una civilitat més o menys cordial, no signifiquen necessàriament res.

Aquest any, no. Aquest any vaig detectar que, per a les trobades casuals a Venècia, s'ha posat de moda una nova manera de saludar-se. És més corporal. Veureu: consisteix en què l'home o la dona et subjecta amb la mà dreta, amb la qual et fa uns copets a l'avantbraç, mentre passa l'altre braç per l'esquena o pel coll, i a vegades fins i tot aquesta aproximació es culmina recolzant el cap a la teva espatlla. Com si busquessin refugi en tu, volguessin ensumar quina colònia portes o es condolguessin d'una desgràcia que t'ha passat.

No quedava clar si volien dir “sí, ja m'he assabentat del teu, ànims, te'n sortiràs”, o, per contra “sóc un náufrag, m'estic ofegant, socors”.

Però tot seguit les converses seguien amb la natural lleugeresa de l'ocasió. Quan heu arribat? On estàs instal·lat? Has vist el pavelló de Dinamarca? El millor és el de Ruritània. Ahir vam descobrir un restaurant que et recomano. Ahir vam veure en García, li fan por els avions i ha vingut amb cotxe. Etcètera.

A la quarta o cinquena vegada que em vaig veure sotmès a tantes abraçades inesperades, vaig començar --portat per l'impuls de la mimesi, que tan consubstancial és a les societats humanes-- a prodigar-les jo mateix a tort i a dret, i al primer conegut amb qui em topava, m'afanyava a palpar-li l'avantbraç, fer-li copets amb els dits, li passava l'altra mà per l'esquena, i afegia, ja de collita pròpia, per iniciativa pròpia, unes carinyoses copetades.

Com que a ningú se li havia acudit abans això de les copetades, vaig pensar que hauria de patentar-ho com a versió Premium del nou abraçada veneciana. Però després vaig voler descodificar aquest nou i estrany ritual de forasters a Venècia.

A què venia tanta íntima cordialitat, què podien voler dir.

El més probable, vaig pensar, és que, com ja l'any passat i l'anterior em vaig trobar aquí mateix amb aquests homes i dones, aquestes abraçades celebren precisament la repetició, i la confirmació, que som part no ja casual, sinó persistent, d'un aconteixement culturalment molt distingit. Som tu i jo al mateix vaixell, millor dit, al mateix transatlàntic! L'abraçada era, doncs, un rebuda estamental o de classe. La confirmació d'una distinció.

Però després, pensant-ho millor, vaig arribar a la conclusió que era precisament el contrari: un signe de descreença i fatalitat. La gent s'abraçava i es feia copets a l'avantbraç com una manera d'al·ludir a la precarietat i la, diguem-ne, glòria enganyosa i volàtil de la nostra estada a la ciutat dels Canals: un dolorós reconeixement de la seva qualitat de trampantojo. Perquè amenacen el món núvols tan negres que qui sap què passarà demà. Aquelles abraçades tan inesperades i deliberades, suposadament de benvinguda, eren, en realitat, formes de dir adéu.