Els mercats tornen a moure's al ritme d'una vella melodia: la promesa d'una revolució tecnològica capaç de canviar-ho tot. Les companyies "magnífiques" —Microsoft, Meta, Alphabet i Amazon— preveuen invertir conjuntament més de 650.000 milions d'euros aquest any en infraestructures d'intel·ligència artificial (IA).

Per calibrar la magnitud n'hi ha prou amb una comparació històrica: durant l'auge puntocom, la indústria de les telecomunicacions va gastar uns 100.000 milions de dòlars estenent fibra òptica per tot el planeta. Aquella inversió va transformar internet per sempre. I tot i així, qui va comprar aquelles accions tecnològiques l'any 2000 va trigar més d'una dècada a recuperar els seus diners. La tecnologia canvia; l'especulació, no.

Per entendre-ho convé tornar a Benjamin Graham, pare de la inversió en valor. Graham va entendre que les bombolles no són un accident del capitalisme, sinó una conseqüència recurrent de la psicologia humana. La seva cèlebre metàfora del "mister Market" continua descrivint els mercats amb precisió: cada dia, aquest soci imaginari ofereix preus diferents per les mateixes accions, de vegades dominat per la por i d'altres per l'eufòria. L'inversor intel·ligent no discuteix amb ell; simplement aprofita els seus excessos.

Avui, mister Market està clarament eufòric amb la intel·ligència artificial. La narrativa resulta irresistible. La IA promet multiplicar la productivitat, alterar indústries senceres i redefinir l'economia global. Els fluxos de capital es concentren en un reduït grup de companyies presentades com a propietàries del futur, amb valoracions que només es sostenen si el creixement continua durant anys a ritmes gairebé perfectes.

El problema no és que la intel·ligència artificial manqui d'utilitat —ja està transformant l'economia de manera profunda—. La qüestió és si els retorns futurs justificaran realment el volum gegantí d'inversió que avui descompten els mercats. Això, per definició, és especulació.

Hi ha, a més, una paradoxa reveladora. Mentre el capital s'amuntega al voltant dels fabricants de xips i els data centers, moltes companyies de software cotitzen a múltiples sorprenentment baixos tot i generar caixa, tenir marges elevats i models de negoci consolidats. El mercat comet aquí un error clàssic: confon destrucció creativa amb destrucció a seques. Assumeix que la IA liquidarà el software empresarial tradicional quan probablement passarà el contrari: que les empreses amb dades, clients i processos integrats siguin precisament les millor posicionades per monetitzar-la.

Companyies com Salesforce o SAP fa dècades que acumulen informació i construeixen infraestructures crítiques dins de milers d'organitzacions. Integrar intel·ligència artificial en aquests ecosistemes no destrueix necessàriament el seu negoci; pot reforçar-lo. Però mister Market, atrapat entre l'eufòria i la por, sobrevalora allò visible —els xips, els centres de dades, la potència computacional— i infravalora allò silenciosament rendible. Aquí, en aquesta bretxa entre preu i valor, és on l'inversor intel·ligent troba el seu marge de seguretat.

La història financera és implacable. Als anys 20, l'electrificació de la indústria americana va desencadenar una eufòria borsària que va acabar en el crack del 29: la tecnologia era real i transformadora, però les valoracions havien descomptat dècades de beneficis que encara trigarien a arribar. Mig segle després, internet va repetir l'esquema. La fibra òptica sí que va canviar el món, però moltes empreses que la van fer possible van fer fallida igualment.

Les bombolles no són anomalies externes al capitalisme. Són part de la seva dinàmica intrínseca. El mateix sistema que impulsa la innovació també alimenta episodis periòdics d'exuberància col·lectiva. I mentre existeixin la por, la cobdícia i la il·lusió que "aquesta vegada és diferent", mister Market continuarà alternant entre l'eufòria i el pànic. Perquè la tecnologia canvia; la psicologia humana, no.