Al senyor Pere Puigbert no li permeten vendre la seva fruita a peu de carretera, a l'Empordà, i això que, fins no fa gaire, als vorals de les carreteres d'aquesta comarca, amables senyoretes venien els seus cossos (en aquest punt, ens aguantarem les ganes d'esmentar parts del cos femení que vulgarment es coneixen per noms de fruita, que aquest és un diari seriós), almenys així era l'última vegada que vaig estar per aquelles terres. No sé si encara n'hi queda alguna; suposo que sí. Malgrat la persecució a què van ser sotmeses, aquestes senyoretes són pertinaces en el seu instint comercial. A més, elles no necessiten anunciar-se amb un cartell —sembla que és això el que al Govern li molesta del senyor Puigbert—, ja que la seva sola presència a la cuneta és suficient perquè els potencials clients sàpiguen què s'ofereix allà i sota quines condicions.

No és el cas d'un pobre pagès; aquest es veu obligat a comunicar a quant va el quilo de nectarines. D'alguna manera, ha d'atreure els viatgers; no pretén el Govern que tot un senyor Pere utilitzi el mateix mètode que aquelles professionals i es col·loqui a peu de carretera amb minifaldilla i talons, llençant petons als automòbils que passen, a veure si s'atura algun. Cada professió té els seus propis sistemes de màrqueting i publicitat i és millor no barrejar-los, o existeix el perill de confondre els clients. Per evitar tant que a en Pere li sol·licitin un francès, com que a alguna professional de les cunetes li demanin dos quilos de mandarines, el millor és que uns cartells indiquin amb claredat què s'ofereix allà. Almenys en el cas del venedor de fruita, que és qui més tindria a perdre en cas d'equivocació.

La qüestió és que a Pere Puigbert, probo pagès de Ventalló, l'han multat amb 10.000 euros per anunciar i vendre a peu de carretera el que amb tant d'esforç aconsegueix generar als seus camps, pomes en una època, peres en una altra i suposo que fins i tot préssecs i síndries en determinada estació, no ho sé, no estic gaire posat en agricultura. No deixa de ser curiós que al mateix temps que a les nostres ciutats proliferen els manters venent ridícules gorres o ulleres de sol que et cremen la retina si les portes posades més de trenta minuts, la saludable fruita no pugui oferir-se als viatgers. Hauria de provar en Pere de vendre samarretes falsificades del Barça, a veure si així el deixen en pau.

Ignoro quina norma vulnera concretament el nostre agricultor, tot i que això és el de menys, probablement també ho ignora qui, des d'un confortable despatx, hagi decidit que mereix una multa. Si cal, se'l pot acusar de col·locar publicitat al costat d'una carretera, o que la fruita que exposa al públic queda contaminada per la pols i els gasos dels automòbils, o que no té a mà una balança de precisió per si un comprador vol comprovar si efectivament li està venent un quilo de cireres o en falten cinquanta grams, o de no disposar de llibre de reclamacions, o de tenir només bosses de plàstic, amb com de dolentes són per al medi ambient, o de no estar en possessió del carnet de manipulador d'aliments, o de no haver-se rentat les mans abans de començar la jornada, o d'atemptar contra els drets dels treballadors per estar de sol a sol venent el producte de la seva horta, o de no portar el calçat reglamentari, o d'infringir una normativa europea, tant és quina. O de tot alhora, així aprendrà. Tant és, l'important és dificultar, o millor encara, impedir que un ciutadà es guanyi la vida honradament.

Podent ficar-se en política, que és una feina descansada, a qui se li acut dedicar-se al camp.