Com sabrà el lector, un vol de Ryanair de Stansted, Londres, a Eivissa, va haver de ser avortat l'altre dia per culpa d'alguns passatgers que, després d'embarcar completament ebris, van muntar un gran aldarull, es van barallar, i va ser tal el caos que van causar a bord que el comandant de la nau va haver d'aterrar d'emergència a Tolosa. Els culpables van ser extrets de l'aeronau, detinguts, portats ràpidament davant el tribunal, multats amb 10.000 euros, etcètera.

Ja se'ls haurà passat la ressaca i tindran ressaca i estaran pensant “que ximple he estat, en quin embolic m'he ficat”. És notori que els britànics tenen molt mal beure.

La niciesa és pròpia del turista, que es queda embadalit com si fos al jardí d'infància davant de qualsevol edifici prestigiós, somriu, es comporta com un imbècil, l'estafen aquí i allà tota mena de trilers, l'enganyen i roben. Li donen de menjar paelles precuinades i de beure cervesa aigualida. I després, ja ben apallissat i passablement desencantat, torna a les seves rutines.

Quan jutgem amb massa severitat els turistes potser no tenim en consideració quina és la substància de la plaga del turisme: l'avorrida que és la vida quotidiana a les nostres ciutats. Quanta servitud hem d'acceptar, i l'escapada o compensació anual són aquelles vacances turístiques més aviat decebedores però durant les quals el viatger albira “una altra vida” potser millor, potser assolible, amb una mica de sort, una altra vida en què viuria sempre a Eivissa, Eivissa, que sempre els estarà esperant com un somni de plenitud, sense imaginar que també pot ser avorridíssima. Somnis i fantasies per alleujar la consciència de la sordidesa de la resta de l'any. Què seria de la gent sense aquestes escapades programades per les agències de viatges.

Llegint els incidents del vol de Londres a Eivissa m'he recordat de Brigitte, exhostessa alemanya que durant anys, instal·lada a Gran Canària, es dedicava als anomenats “HUGOS”: paraulota que no recordo a què respon exactament, potser a “Human Remains Gone Back Home”, restes humanes tornades a casa, o quelcom semblant, però sí que recordo que es referia als cadàvers dels turistes escandinaus que viatjaven a les Canàries i allà morien en un brevíssim lapse de temps, poc després d'aterrar, i calia complimentar alguns tràmits administratius, posar-los en una bossa de plàstic i reenviar-los a la seva ciutat d'origen perquè allà els enterressin. A això es dedicava Brigitte.

“Creu-me, Igggknassssio, que no envejo les assafates d'aquests vols”, em deia Brigitte. Ella sabia que l'home escandinau en qüestió, i no eren pocs, començava les seves vacances pujant a l'avió amb destinació al paradís terrenal —o que li semblava ser-ho, les illes Canàries, plenes de llum i mar— ja borratxo com una cuba. A l'avió demanava més beguda, es posava insuportable tocant el cul de l'hostessa i molestant tothom. En aterrar, després de deixar l'equipatge a l'hotel, anava a la platja a gaudir de la plenitud de la vida amable i del clima càlid, s'aturava en algun colmado per proveir-se d'una ampolla de vi per a ell ridículament barata, s'estirava a la sorra a ple sol, se la bevia i s'adormia. Patia una insolació fatal i es moria. Brigitte s'encarregava dels procediments de repatriació.

És fàcil criticar o burlar-se de tipus així. Més difícil i interessant potser és comprendre els motius pels quals entren tan bovinament a la mort aquests escandinaus.

O entendre per què tants nois britànics arriben a les Balears, beuen sangria com cosacs i ja la primera nit no se'ls acut res millor que practicar el “balconing”, és a dir, llençar-se des del balcó de la seva habitació d'hotel a la piscina blava i prometedora que s'estén als seus peus, i sovint estavellar-se contra la vora, perdent la vida o quedant per sempre paraplègics.

Per què ho fan? És mera estupidesa congènita, o una audàcia suïcida, culturalment induïda? O potser no serà la secreta desesperació que els rosega durant tot l'any, davant les perspectives que els ofereix una vida futura previsiblement petitburgesa, mortalment avorrida i sotmesa a mil normes de comportament i senyals de trànsit?

Quina manera d'anar per la vida i per la mort. Per acabar així, més els valdria a tots allistar-se a la guerra d'Ucraïna, al bàndol que més els agradés, i almenys, abans d'anar-se'n a l'altre món, assolir una noció d'heroisme i sacrifici.

Qualsevol cosa abans que haver de pagar aquests severs 10.000 euros per fer una gamberrada d'avió, total, anant a Eivissa, que també denota hedonisme vulgar i manca d'imaginació.

Però, com vinc dient, més que “on” anaven els nois impresentables del vol de Ryanair, cal pensar “d'on” venien. Algú dirà: “Venien d'una vida massa consentida”. Altres, més benignes, diran, en canvi: “Venien d'un horror sord i volien llibertat.” I altres, finalment, pensaran: “El seu estúpid i fallit viatge a Eivissa, ple de soroll i fúria i que no significa res, s'assembla al que jo segueixo per la vida, només que ells han estat més ràpids”.