Estem assistint a la resurrecció més grossa i poderosa imaginable. El meu estimat, admirat, el meu favorit Michael Jackson ha tornat i és a tot arreu. Sobretot, en el seu hàbitat natural, que és el número u de totes les llistes de música, tot i que tota la legió de crítics de cinema culs i pagats pels grans mitjans van sortir a l'uníson a denigrar aquest biopic.

Michael, en què el seu nebot ha fet un miracle tan increïble com evident: tornar a portar Michael Jackson, el millor artista de tots els temps, sense ningú que s'hi acosti ni una mica, ni tan sols ara que fa més de quinze anys que és mort. Era l'únic amb el talent, el predicament i els diners suficients per enfrontar-se als grans magnats de la indústria de la música a finals dels 90.

També es va fer enemics de dictadors, de fabricants d'armes, dels qui s'estaven (i estan) carregant el planeta, dels usurers i dels maltractadors. Per això l'estimo.

Es va plantar i els va dir que eren el dimoni, literalment, que eren una colla d'explotadors, corruptes i pedòfils. I com que era veritat i calia desacreditar-lo, tot el club de viciosos que ara coneixem per la benaurada desclassificació dels arxius d'Epstein, l'acusà precisament del que Michael pretenia denunciar, del que ells més sabien, de pedofília, per anul·lar qualsevol indici de credibilitat de la seva denúncia.

Però com que Michael era i sempre va ser més innocent que la nansa d'un cubell, finalment es va demostrar que tot l'assumpte del suposat abús a menors era una maniobra de desprestigi atroz, precisament per protegir els autèntics abusadors. La premsa manipuladora sempre va intentar no dir això ni molt alt ni molt clar, fins i tot avui.

El Rei del Pop, va sobreviure a l'atac més gran mai vist a un artista i va vendre en una hora (quan encara no existia l'estafa de les cues virtuals) totes les entrades per als cinquanta concerts previstos a la seva gira de tornada This is it el 2009.

Davant la més que probable possibilitat que Michael tornés a situar-se en el seu tron mundial i des d'allà posés al seu lloc tots aquells que havien intentat fastiguejar-li la vida, els dolents als quals s'havia enfrontat i denunciat, millor van pensar a fer-lo desaparèixer, perquè, a més, les seves cançons podrien valer el mateix o fins i tot més, amb ell mort que viu.

I fins aquí els fets, que són clars i comprovables. Mentrestant, fa molt temps que els fans de Michael sabem que s'estrenaria la seva pel·lícula i feia mesos que estàvem emocionats consumint cada segon dels tràilers que sortien. I va arribar l'estrena. I no només no va decebre, sinó que va emocionar i ens va submergir a tots en una mena de trànsit de felicitat col·lectiva perquè, per fi, vam poder anar al concert al qual molts mai vam poder anar.

Paral·lelament, mentre la gent normal esperava aquest moment, els crítics de cinema, els crítics de cultura dels grans mitjans, o alguns youtubers subvencionats arreu del món, s'afanyaven a denigrar la pel·lícula (i a ell), que ha resultat ser l'estrena d'un biopic més exitós de la història del cinema i va camí de ser la pel·lícula que més recapti del món, enfilant ja el camí dels mil milions de dòlars a taquilla.

Aquests crítics amargats i lletjos, representen l'autoanomenada avantguarda intel·lectual cultural de la plaga woke i cancel·ladora que fa anys que destrueix la nostra societat. Gent horrenda que exalça allò lleig, sòrdid i depriment, perquè com que ells són lletjos, deprimits i sòrdids, necessiten que els ídols culturals siguin penosos per mantenir la seva suposada superioritat intel·lectual.

És obvi doncs, que una figura com Michael Jackson, el major creador de bellesa de l'era moderna (com a mínim), és l'antítesi d'aquesta gentussa, i com sigui, han d'intentar atacar-lo i denigrar-lo.

Per això repetien, i encara repeteix algun, que no val la pena anar a veure aquesta pel·lícula, segurament pagats per la mateixa elit “epsteniana” que el va intentar destruir. No hi aneu, no fos cas que ens entri la inspiració, tal com ha passat. Però com deia aquell, en aquest cas per sort s'aplica allò de “els morts que vosaltres mateu gaudeixen de bona salut”.

Com diu la meva amiga Elena Catalán, la salut mental d'una societat es mesura per la qualitat del seu art, que, si decau, entrem en guerra. I no va errada ja que no cal que us faci un repàs de l'estat actual de l'art i especialment de l'art musical, i de com està el món pel que fa a conflictes bèl·lics.

Bé, doncs feliçment resulta que la qualitat de la salut mental de la gent pel que fa a art i apreciació de la bellesa estava força millor del que els dictats wokes fa anys que volen imposar, i en massa els hem dit a tots aquests abonadors de l'horrible que se'n vagin a pasturar amb la seva amargor. I ho hem fet anant al cinema i celebrant l'art, la música, el ball, allò bonic i la superació personal.

No ens interessa veure Sidosa, ni 20.000 classes d'“aberronchos”, ni històries de sexualitat tardana descoberta. És més, fa molt que a la gent normal no li interessa gens amb qui s'ajeu el proïsme. Volem veure en Michael ballar i cantar, volem presentar als nostres nens i nenes un ésser fantàstic, nascut d'un entorn hostil que mai es va deixar portar per la frustració.

Volem gaudir d'aquesta felicitat i no deixarem que mai més un freaky amb ulleres de poperoy i aires de modern ens imposi les seves opinions posmolerdes.

I a més ho tenen molt malament per continuar sobrevivint virtualment aquests wokis perquè hi ha una novetat no menor en tot el que està passant, que és que els centenars de milers de milions de persones a qui ens agrada en Michael no vam tenir mai l'ocasió de trobar-nos a les xarxes socials. I ara són literalment nostres i no les deixarem anar.

Així que wokes desorientats, va tornar el Rei a posar ordre a la música i a posar al seu lloc els apòstols de la lletjor, a l'ostracisme d'on mai haurien d'haver sortit. Llarga vida doncs a la bellesa, i que continuïn sent en Michael i el seu art sempiterns pel bé de totes i tots.