L'Ajuntament de Barcelona, en la persona de la seva tinenta d'alcalde de Drets Socials i Memòria Històrica, Raquel Gil, va anunciar un pla estratègic de “polítiques de memòria”, que li costarà gairebé set milions d'euros, per reforçar i defensar els drets democràtics, que sembla que estan els pobres amenaçats per forces fosques i “discursos de l'odi”.

Potser l'ajuntament va sobrat de diners perquè són set milions d'euros que es malgasten en les habituals ximpleries bonaistes. Es va a “resignificar” el castell de Montjuïc i la presó Model, a la qual seran conduïts els nens de les escoles, aula rere aula, perquè visitin la quarta galeria i escoltin sermons educatius contra el franquisme. Es suposa que també se'ls sermonejarà sobre els mals d'estar reclòs.

Quan es va buidar la Model d'“inquilins”, els de sempre, d'ERC i etc., van reclamar precisament convertir la presó en un centre de memòria, és a dir, d'adoctrinament en el catalanisme. No se sap si amb aquest programa de la senyora Gil es donaran per satisfets.

Vaig estar dins dels murs de la Model una sola vegada, un matí, per acompanyar l'artista Idroj Sanicne (en la vida administrativa, Jordi Encinas) que dirigia un taller en què ensenyava als captius a dibuixar, modelar en fang, pintar, fotografiar. Hi havia barrots a totes les finestres, una cosa que et deixava molt mal cos.

Em vaig fer el ferm propòsit de portar-me sempre bé, no vulnerar sota cap pretext cap llei, per no haver de passar-hi ni una sola nit de la meva vida. Fins ara, objectiu complert, triomf absolut, total.

El que passi en el futur, ja es veurà. Cada cop que vaig a Barcelona, poc després de sortir de l'estació de Sants camino pel carrer Provença i passo per davant del mur de la Model, que em depara una visió melancòlica i angoixosa, una mica onírica, tipus De Chirico. Estan pintats amb horribles dibuixos i lemes reivindicatius, que afegeixen a la imponent fàbrica més sensació de misèria.

Sé que allí no hi habita cap pres, els van traslladar tots a altres presons. Però tot i així em sembla sentir plors llunyans. Em sembla que el lloc està maleït. Penso en els veïns dels carrers Provença, Rosselló, Entença i Nicaragua, que quan s'afanyen a la finestra o surten al balcó es troben davant d'aquesta mola que reverbera tristor.

Crec que el millor, i de fet l'únic positiu que es podria fer amb el paquebot encallat de la Model, amb les seves torres de vigilància i els seus murs tacats, és enderrocar-lo. Enderrocar-lo fins als fonaments. A la parcel·la, s'instal·len uns parterres i es planten cent arbres, i la ciutat comptarà amb un altre jardí.

Amb això no adoctrinaràs els nens de cap escola en res, però en canvi milloraràs l'experiència vital dels veïns. (Als nens, en comptes de portar-los a la Model, doncs me'ls portes a visitar el cementiri, o un asil psiquiàtric o un escorxador de bestiar, seria més instructiu, més formatiu).

Però si no t'agraden els jardins públics, al solar de la Model també s'hi poden construir diversos edificis de pisos de protecció oficial, en què podrien allotjar-se dotzenes de famílies.

Han passat deu anys des que es va buidar la Model, no té cap sentit mantenir-la dreta, ni molt menys gastar ni un sol euro en “resignificar-la” i donar la tabarra als nois amb la “memòria històrica”. Jo crec que Barcelona està malalta de passat. Per què no deixar de remenar-lo, i en comptes d'això, mirar al futur i fer alguna cosa pràctica i beneficiosa?