Jordi Pujol i Soley va comparèixer ahir a l'Audiència Nacional als seus 95 anys. Després de sotmetre's a un nou examen forense in situ i a una entrevista directa amb els magistrats, el deteriorament cognitiu acreditat pels forenses ha convertit l'escena en quelcom més que un tràmit judicial: ha estat l'acte final d'un temps que ja no dóna més de si.

El tribunal presidit per José Ricardo de Prada ha decidit excloure'l del procés per incapacitat sobrevinguda i apartar-lo com a acusat. No només avaluava la capacitat processal; mesurava també la distància insalvable entre memòria històrica i responsabilitat penal.

Pujol no és un encausat qualsevol. Va ser l'arquitecte del nacionalisme pragmàtic que durant dècades va articular la Catalunya autonòmica, combinant creixement econòmic, cohesió social i una hàbil política de pactes amb els dos grans partits, PSOE i PP. En els seus primers anys, aquest projecte va contribuir a estabilitzar la jove democràcia espanyola i a dotar-la d'un equilibri territorial que avui sembla llunyà.

Tanmateix, aquell edifici es va sostenir també sobre fonaments menys nobles. La llarga hegemonia de Convergència va generar una cultura de poder on les fronteres entre el públic i el privat tendiren a difuminar-se.

La corrupció no va ser un accident puntual, sinó un fenomen estructural tolerat en nom de la governabilitat i del suposat “interès de país”. La confessió de 2014 va revelar allò que durant anys s'havia normalitzat: un sistema que confonia lideratge polític amb patrimoni familiar, i que va fer de l'opacitat una virtut cardinal.

El silenci anunciat per la seva defensa —i ara ratificat per la decisió judicial d'excloure'l— és la culminació lògica d'aquesta trajectòria. Callar no és només una estratègia processal legítima ni un mer empara de la demència sobrevinguda; és l'última expressió coherent de qui sempre va governar des de la reserva i l'ambigüitat calculada. Callar, en el seu cas, és continuïtat.

Més reveladores són les reaccions del present. Mentre sectors de l'independentisme parlaven d'“assaonament”, el president Salvador Illa —que ja havia demanat públicament seny al tribunal dies enrere, revelant una trucada en què Pujol li va dir que estava “fluix”— va celebrar la decisió. El gest és significatiu: revela fins a quin punt persisteixen certs reflexos de deferència cap al vell pujolisme en el PSC actual. L'empatia personal és comprensible; la intervenció institucional en un procés judicial obert, menys.

Sigui quin sigui el desenllaç formal per a la resta de la família, el cas Pujol difícilment oferirà una reparació moral completa. Les responsabilitats penals poden diluir-se amb el temps o la malaltia; les polítiques i històriques romanen inscrites en la memòria col·lectiva.

El problema no és només el que l'expresident va fer, sinó el que el seu model va permetre i va consolidar durant dècades. L'escena a l'Audiència Nacional té, per això, un valor que transcendeix l'acusat. El judici històric segueix obert.