Sant Jordi va ser ahir. The party is over. Avui, a pencar, bastards. De seguida us adonareu que el món continua sent igual d'advers, o fins i tot una mica més que abans-d'ahir.

No vaig poder assistir a la festa de la rosa i el llibre a Barcelona, ja que sóc a Madrid. Però al peu dels murs del ministeri de Cultura havien instal·lat una parada on regalaven llibres que va finançar la direcció general del Llibre i Biblioteques, o que aquesta va finançar i es va quedar amb un estoc.

Hi havia un munt d'exemplars de La medida de un hombre, una antologia poètica de Vinyoli, en edició bilingüe.

--És de debò gratuït? —vaig preguntar al jove que atenia— Puc endur-me'n dos?

--Com si vols endur-te'n tota la pila.

Me'n vaig endur quatre, un per a mi i els altres tres per a amics, que crec que els agradaran. També vaig pescar una Antolojía poética de Juan Ramón Jiménez, selecció de Soledad González Ródenas, que no sé si serà parenta de Tono. I un sumptuós catàleg titulat Cabaret de les criselefantines parisenques i berlineses dels anys 30, de la col·lecció de la casa Lys, un museu d'Art Nouveau i Art Déco magnífic que hi ha a Salamanca, en un edifici modernista tot envidrat, preciós.

També vaig agafar Un temps révolu, un dels cinc volums d'autobiografia de l'oblidat poeta francès Georges Haldas. Me'l vaig endur gairebé per compassió. La veritat és que no tinc temps per llegir-lo, i fullejant-lo em va semblar que Haldas va ser una mica comunista, però qui sap si en un moment tonto l'obro, i m'enganxa. En qualsevol cas, a la meva biblioteca se sentirà més acompanyat que als magatzems del ministeri. L'he col·locat a la prestatgeria i des d'allà el sento que xiuxiueja: “Llegeix-me, llegeix-me”. Bé, ja veurem.

Vaig pensar que amb Vinyoli, Juan Ramón, les criselefantines de la casa Lys i el tal Haldas, això ja honorava sobradament, a distància, Sant Jordi. Però com és sabut, en aquest dia es compra i es regala, no s'obté gratis. Així que vaig anar a la llibreria Antonio Machado i vaig comprar dos llibres més: La amante de Wittgenstein, novel·la de David Markson, i La última frase, de l'artista prematurament traspassada Camila Cañeque, antologia de 452 últimes frases de llibres. Me'ls havia recomanat un amic del criteri del qual em refio.

A l'hora de pagar, vaig veure que tenien al costat de la caixa Historia de la alegria, un historiador francès que va treballar amb Georges Duby a la seva Historia de la vida privada. Com que el tema m'interpel·la, també el vaig comprar.

Dic tot això perquè quedi clar que ret homenatge als ritus de la tribu, que no sóc un antisocial, que respecto les tradicions i celebro que la festa d'ahir donés, precisament, alegria, especialment a moltes dones que van rebre una rosa inesperada, a alguns escriptors que es posen morats de signar els seus llibres i de rebre elogis i felicitacions dels clients, als editors que fan bona caixa, i a molta altra gent a qui li encanta, com a l'Home de la multitud de Poe, estar entre una massa d'éssers humans ben apinyats, amb dificultats per desplaçar-se.

Ara bé: que, com alguns han escrit en vigílies de Sant Jordi, aquesta sigui “la festa més bonica del món”, o “la millor festa del món”… no, un moment, amics, per aquí no hi passo. Quina mena de festa meravellosa consisteix a regalar una rosa a una dona? Estem en temps provençals? I és molt festiu regalar un llibre? A mi, com acabo d'exposar, ahir me'n va regalar set el ministeri de Cultura, i t'asseguro que no em vaig posar a fer bots.

Això li diem festa? Escolta, ja posats digues-li orgia també, si vols. Accepto pop com a animal de companyia. Com la millor, la més bonica festa del món? I tu com ho saps? És que has viatjat per tot el món, has assistit a certes festes que celebren els maorís a Rarotonga o Tongatapu i altres illes de la Polinèsia, cantant a cor al so de la música lànguida dels cargols de mar que anomenen “pu”, a la claror de la lluna i del cel estrellat, al costat de les tranquil·les aigües del Pacífic que llepen la platja?

Has estat al Carnaval de Rio, has vist aquelles mulates espectaculars mig nues movent-se alegres al so incessant de la samba? O sense necessitat d'anar tan lluny, em compararàs la festa de la rosa i el llibre amb la Feria de Abril a Sevilla, on les dones van embotides en ajustats vestits de farbalans que les converteixen a totes en monuments, i els homes (bé, alguns homes) porten torereta i barret cordovès, on es balla i es canta i es beu rebujito i mançanilla i es gasta i es desparrama fins al deliri (i fins a l'avorriment més profund, sí!), dia rere dia, nit rere nit?

Així que convinguem sensatament que, després del Carnaval de Rio i la Feria de Sevilla, Sant Jordi és la millor, més bonica, festa del món. És a dir, la tercera.