“Hi ha molts llibres que són oblidats de manera immerescuda, però cap d'ells és recordat sense mèrits”. El poeta britànic W.H. Auden descrivia d'aquesta manera l'estranya loteria de Babilònia –per utilitzar el títol d'un cèlebre relat de Jorge Luis Borges– que, igual que el famós gest del pollice verso al Circus Maximus de Roma, decideix la sort d'un gladiador que ha caigut vençut sobre l'arena després d'una dura batalla: mort o clemència.

A una arbitrarietat anàloga estan condemnats molts dels llibres que cada setmana arriben als prestatges de novetats (ma non troppo) de les llibreries. “L'espectacle de la literatura és de riure. Jo em parteixo assistint a les seves canallades i misèries; és com veure una sessió de teatre de l'absurd”, explicava Roberto Bolaño, l'últim autor en espanyol amb una glòria (pòstuma) d'ordre planetari.

Com diria Jaime Gil de Biedma, la veritat amarga s'entreveu en l'auguri de Bolaño: “Tots estem condemnats a l'oblit, a la desaparició no només física, sinó total: no hi ha immortalitat”. Es tracta d'un fet indiscutible: tots morirem un dia i no hi ha obra humana que perduri. Però mentre el mantell de l'oblit no ens abraci completament, igual que l'hàbit d'un difunt, els escriptors –i la resta dels artistes– aspiren a tastar el seu breu però sublim instant d'eternitat. Molts són els convocats; pocs els escollits.

Abans, en un món que potser comença a deixar d'existir, entre l'èxit i la irrellevància literària absoluta s'estenia una Terra Mitjana. El paisatge vital dels escriptors mai no és fèrtil ni tampoc còmode, però de vegades, si alguns aconseguien arribar als oasis que existien a la ruta, disseminats entre les arenes del desert, podien anar cobrint les successives estacions del seu particular viacrucis material. Tot això, igual que tantes altres coses, ha passat a la història. A començaments d'aquest any, Ted Gioia, periodista cultural i autor d'alguns grans assaigs sobre jazz i blues, va penjar al seu blog una reflexió sobre la crisi del sector editorial a Nova York. Hi deia el següent:

a) Els llibres més populars generen cada vegada menys interès entre el públic.

b) Escriptors famosos, incloent-hi els premis Pulitzer, amb prou feines venen uns pocs centenars d'exemplars (Als Estats Units).

c) Les empreses editorials han concentrat tot el seu negoci en cinquanta o cent autors consagrats (parlem, és clar, del mercat editorial nord-americà)

Dit d'una altra manera: l'edició, que juntament amb la premsa (i en alguns casos també la docència i els esdeveniments) eren les fonts essencials d'ingressos dels escriptors professionals, ha entrat en una estranya deriva d'ordre feudal. Al cim editorial hi ha els prínceps; als segells independents, que per sort fan una tasca heroica, amb pocs mitjans i molt d'esforç, hi habiten els captaires. La classe mitjana literària, que depenia al seu torn de la classe mitjana editorial, s'està extingint.

Necessiten vostès proves? Gioia explica que, en entrar en una llibreria, es troba amb cobertes de llibres molt cridaneres (és un costum als Estats Units) i semblants. No és el pitjor: hi ha massa llibres en sèrie, escrits amb motlles similars i sobre temes reiteratius. “Les editorials repliquen una i altra vegada les mateixes fórmules, fins i tot encara que moltes d'elles ja no funcionin”, escriu Gioia. No es tracta d'una impressió: les indústries culturals, en general, siguin editores, discogràfiques o productores de cinema, produeixen títols sense parar però aquest evident excés d'oferta no redunda necessàriament en una autèntica diversitat cultural.

La situació –dins dels paràmetres d'un mercat més humil, com és l'hispànic– és idèntica a Espanya, on alguns mandarins justifiquen el carrusel de la sobreproducció i altres confonen els llibres en dipòsit d'una llibreria concreta –vegeu la recent polèmica provocada per les dades de Cegal, la patronal de les llibreries, que ha donat lloc a la faula que la meitat dels títols que es publiquen a Espanya no ven ni un exemplar– amb els índexs de lectura o l'interès real dels lectors.

El problema és de fons i té una cara diferent: en moltes editorials, igual que en molts altres àmbits de l'empresa, s'ha instal·lat un síndrome: l'aversió al risc. Més ben dit: determinades indústries culturals afavoreixen pràctiques que, igual que en el seu dia va passar en l'àmbit de la premsa, que primer va confiar els seus ingressos a la publicitat i després els va lliurar a les xarxes socials i als cercadors d'internet, amb resultats calamitosos en ambdós casos, qualsevol grau d'incertesa (cosa natural en qualsevol negoci), per mínim que sigui, és directament insuportable. Cal jugar sempre a la segura.

Què és el segur? Doncs veure cada dia a les dades de la consultora GFK, encarregada de certificar les vendes reals dels llibres, quins títols superen un determinat nombre d'exemplars –a Espanya la xifra pot oscil·lar entre els 3.000 i els 5.000 exemplars– i temptar els seus autors amb el reclam del prestigi que encara atresoren determinats segells (el fons de comerç construït per editors independents i autors professionals), perquè repeteixin una i altra vegada la mateixa fórmula. Hi ha un altre camí encara pitjor: publicar llibres de tertulians i presentadors de televisió. Llibres dolents de gent famosa. Una contribució indubtable a la cultura.

Com explica Gioia, el major risc que corre una editorial digna d'aquest nom no és fracassar a l'hora d'escollir els seus títols –una tasca en què inverteixen pocs diners, a jutjar per com paguen els informes de lectura–, sinó acceptar que el seu negoci passa per no assumir cap risc. Les editorials espanyoles –dos grans grups multinacionals (Planeta i Penguin Random House) controlen la major part del mercat, després existeix una galàxia de segells de menor mida, molts d'ells fins i tot unipersonals– dediquen menys recursos als autors que contracten que en activitats paral·leles (publicitat i màrqueting) o en construir, al ritme que necessita la bona literatura, el seu catàleg.

La dualització del mercat condiciona la qualitat editorial i compromet la diversitat del llibre, encara que aquesta situació (amb implicacions financeres, en què participen les distribuïdores) es camufli sota el carrusel de novetats, que atorga a bastants títols una vida útil de tot just dies, setmanes o mesos. El llibre és un producte que, un cop coberts els costos fixos de producció (inferiors a altres indústries: els escriptors sempre cobren, si és que ho fan, hi hagi o no avançament, en concepte de royalties), a partir d'una determinada tirada (la xifra dependrà de l'estructura de costos de cada segell), genera una rendibilitat alta. Després de la primera edició només es requereixen reimpressions.

La sobrebundància de títols –90.000, segons les xifres oficials a Espanya– no significa que hi hagi un criteri, sinó tot el contrari: l'edició en espanyol lliura una cursa accelerada, basada en el mètode de l'assaig i l'error. A més és impacient: si el cigne blanc –aquest llibre que, sense promoció i sense gaire publicitat es converteix en un èxit (sostingut) de vendes– no apareix cada trimestre tot es considera un fracàs.

Ted Gioia alerta de la contradicció a la qual condueix la desaparició de la classe mitjana editorial al seu país i, en conseqüència, com afecta els escriptors que aspiren a tenir una carrera literària). Tres dels títols de Random House més rendibles als Estats Units –Auge y caída de las grandes potencias, de Paul Kennedy, Medianoche en el jardín del bien y del mal, de John Berendt o Colores primarios, de Joe Klein– mai haurien estat contractats. Cadascun d'ells va sortir al mercat per primera vegada amb una tirada discreta. A priori cap semblava destinat, segons els càlculs dels seus propis editors, a tenir un èxit excessiu.

Quan va canviar el paradigma editorial? A començaments d'aquest segle als Estats Units. Des d'allà els canvis s'han anat estenent a altres mercats, com l'espanyol. Es van imposar noves pràctiques: menys varietat, més quantitat, repetició i poca capacitat de sorpresa. Gioia coneix de primera mà la conjuntura prèvia: el seu primer llibre va vendre a la dècada dels anys noranta uns pocs milers d'exemplars (parlem, de nou, dels Estats Units), però això no va impedir que el seu editor li encarregués el segon –que va tenir vendes també modestes– i fins a un tercer, amb el qual va aconseguir més notorietat i vendre molts més exemplars.

El sistema editorial permetia fins ara a un escriptor fer diversos intents abans d'assentar-se o renunciar. És possible ara? Sembla cosa difícil: “No succeiria”, respon el periodista nord-americà. “Ara els editors es comprometen amb un únic llibre i aquest s'ha de vendre en grans quantitats. Els autors que no compleixen amb les expectatives són descartats més ràpid que una mala cita a Tinder. Editar s'assembla més a jugar a la loteria que a construir una trajectòria”.

No és un mal exclusiu de les editorials. Tampoc és nou: John B. Thompson ja ho va pronosticar al seu llibre Merchants of Culture (2010). La rendibilitat mitjana del negoci editorial tradicionalment no solia superar el 4%. Els grans grups necessiten que aquesta xifra arribi al 10%. En conseqüència, els escriptors en trànsit –aquells que encara reporten una rendibilitat discreta als seus segells– tenen difícil no ja triomfar, sinó poder-ho intentar, malgrat el colossal nombre de títols publicats i la intensa rotació a les llibreries. “La cultura literària”, explica Ted Gioia, “no pot sobreviure en un món amb aversió al risc, fórmules gastades i cobertes de llibres ridícules”.

Gioia, per descomptat, es refereix a l'autèntica cultura, no al circ cultural o a la cultura oficial i subvencionada. El Premi Aena –la guanyadora del qual té fixada la seva residència fiscal a Alemanya– ha aconseguit la gesta de pagar-li (en vendes de llibres) a Seix Barral, pertanyent a Planeta, l'import del proper premi ídem. Negoci rodó per on es miri. Fins al 2025 la guanyadora publicava amb Penguin Random House.

El ministeri de Cultura repartirà aquest 2026 entre tots els projectes editorials, que han de competir entre si amb independència de la mida i dels recursos de cada segell, ajuts a l'edició per valor de 805.000 euros. És una quantitat ridícula si la comparem amb el que rep el cinema (153 milions en subvencions), encara que –oh, meravella!– ha estat incrementada en 345.000 euros més (fins a sumar 1,1 milions d'euros) després d'aquesta estupidesa que Llegir és volar (amb Aena).

Els ajuts estatals a la traducció entre llengües cooficials no superen els 200.000 euros. La Generalitat gastarà només aquest any fins a dos milions d'euros en subvencionar la producció editorial en català, que prima –per criteris polítics– sobre la que es pugui fer en altres llengües (a raó de 10 milions per títols publicats en català davant dels 6 que van a altres projectes d'editorials amb seu a Catalunya).

Les multinacionals privades exigeixen èxits editorials ràpids i massius sense córrer riscos. Les institucions catalanes alimenten amb diners públics un sector editorial que manca –per la via natural del mercat– de prou vendes per autofinançar-se. Les editorials espanyoles van facturar l'any passat 1.500 milions, un 4% més, però la cultura literària cada dia és més pobra i estreta. Barcelona sol presumir de la seva condició (històrica) de capital editorial (en espanyol), uns llorers que li disputen des de fa temps Madrid i Mèxic DF. La decadència de la classe mitjana editorial posa seriosament en qüestió aquest títol. Caldria tornar aviat al principi de realitat.