Poques vegades he vist enlloc del món un atac tan directe i tan furibund a les classes més humils de la societat com la “regularització massiva” de persones immigrants que s'ha iniciat aquesta setmana a Espanya.

Com ja és costum en aquest govern, cada vegada que s'anuncia una acció, a última hora sempre s'hi afegeix alguna “botifarra legislativa”, que fa miques qualsevol indici de sentit comú que hagués pogut tenir la idea inicial.

En el cas que ens ocupa, es tracta de l'ítem de la “regularització per vulnerabilitat”, que s'ha introduït a última hora i de mala manera, per no perdre el costum.

En què consisteix aquesta “regulació per vulnerabilitat”? Doncs que es donaran papers pel simple fet de ser pobre oficial. No crec que cap país al món mai hagi aplicat tal criteri administratiu en estrangeria, i és perquè en realitat no té cap sentit. O pitjor encara, el sentit és absolutament pervers.

D'entrada, tots podem pensar que, en realitat, la majoria de les persones immigrants sense papers no es troben en una situació econòmica gaire boyant. Seria diferent si, en lloc de sol·licitar un certificat de vulnerabilitat per a la regularització, es sol·licités una proposta de contractació laboral.

Aquest fet desmunta radicalment el discurs manit que el mercat de treball espanyol necessita 200.000 persones l'any més per poder assegurar el pagament de les pensions. Quines pensions pagarà qui el mateix dia d'obtenir el NIE serà beneficiari d'una prestació que no exigeix cap cotització? La pregunta es respon sola.

Si ens aturem a analitzar els criteris que cal complir per ser declarat “vulnerable”, hauríem de plantejar-nos què hi fan aquí les persones que porten sense cap mena de sustent, teòricament, més de mig any. Potser no són al millor lloc on haurien d'estar.

I com s'acredita que una persona sense papers, que no pot tenir compte bancari, no té ingressos? Òbviament de cap manera, per això n'hi ha prou amb una simple declaració jurada de l'interessat. Si a això s'hi suma que tampoc cal un certificat d'empadronament i que es pot acreditar la residència amb poc més que un bitllet d'autobús, el desastre està servit.

Com vostès hauran pogut intuir arribats a aquest punt, el pastisset que s'està oferint indirectament a les màfies de tràfic de persones és enorme. A més, ningú es creu que les persones visquin durant mesos de l'aire en aquest país, on el que s'està ocultant és una economia submergida gegantina.

El pitjor d'aquesta ocurrència és que els primers que perjudica són els nous regularitzats que sí que ja tenen una feina que començaran a cotitzar en un sistema ja col·lapsat abans de començar aquesta història, i a més en què es donen dues circumstàncies.

La primera és que s'augmenti encara més el mercat negre laboral, ja que és de ser molt estúpid pensar que, si l'estat em regularitza “per pobre”, la qual cosa em donarà dret a una prestació automàtica que abans no tenia, el que no passi és el que ja està passant amb molts autòctons, que és que per una banda es cobra l'ingrés mínim vital i per l'altra es continua treballant en negre, amb la inestimable col·laboració d'una part de la nostra poc elegant classe empresarial. Sí sí, això passa, i no és de feixistes dir-ho.

La segona circumstància és que totes aquestes persones regularitzades per “vulnerables” i que es mantinguin en aquesta situació malvivint de la renda garantida, entraran a engreixar la ja desbocada taxa de pobresa nacional sense que el govern hagi previst ni un sol euro de més per a tota aquesta despesa que això suposarà. I és que no ho pot preveure perquè no té pressupost. Perquè en realitat, portem tota una legislatura sense govern, i al final, la conseqüència directa és que la gent pateix. Però això els és completament igual.

Pateixen els més pobres, els més humils i precisament els més vulnerables. Perquè si s'augmenten els pobres oficials, però no s'augmenten els recursos per atendre'ls, els pobres patiran. Perquè si s'augmenten els usuaris potencials de la sanitat pública sense augmentar els recursos de la sanitat pública, els malalts patiran, com ja pateixen. Perquè si s'augmenta el nombre de nens i nenes que tenen dret a l'educació pública sense posar més mestres i més espais, les escoles es converteixen en aparcanens, com ja passa, i els nens no aprendran i estaran condemnats al fracàs etern.

I mentrestant, ens convertim en una societat cada cop més desigual, en què qui pot es paga una mútua mèdica per no formar part dels milers de persones que es moren en una llista d'espera. Qui pot porta a un cole privat on almenys li ensenyin a llegir abans dels catorze anys. Una societat en què l'estigma de la pobresa cada cop és més visible, per més que cada cop sigui més majoritari. I qui no pugui fer res, no viurà. Mig sobreviurà.

Això sí, encara que no es posi ni un euro per donar resposta a les necessitats bàsiques, l'estat espanyol es manté en cotes rècord de recaptació d'impostos. On és els diners? Els estan intuint aquests dies al Tribunal Suprem en el judici del cas “Puteros”.

Cal ser profundament malvat per fer el que s'està fent amb la gent més humil, amb la gent treballadora d'aquí i d'allà. Per posar els immigrants treballadors al centre de la diana de la conflictivitat social, que en realitat és fruit del classisme extrem i la supèrbia infumable disfressada de “progressisme” que la deriva comunistoide del govern d'Espanya ha tornat a imposar.

Tots pobres i així tots iguals. Tots pobres menys ells, és clar, que des de Galapagar o la Moncloa, podrien donar per inaugurada la Primera Edició dels Jocs de la Fam made in spain.