L'informe recent publicat per Global Times / Valiant Panda, que cita dades de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (WIPO, les seves sigles en anglès), ofereix una fotografia reveladora del canvi d'equilibri global en matèria de propietat intel·lectual.

En només 25 anys, Xina ha passat de generar un 4,19% de l'activitat mundial a liderar el rànquing amb un 27,42%. En contrast, Estats Units ha descendit del 36,99% fins al 27,28%, situant-se ja per darrere del gegant asiàtic.

Hi ha, per descomptat, matisos en aquests indicadors —en el seu rigor, els seus límits i les seves possibles contradiccions—, però la tendència és clara: Xina està generant talent, en majúscules.

Imatges recents, com la coreografia de ballarins acompanyats de robots durant la celebració de l'Any Nou xinès, són una mostra simbòlica però eloqüent d'aquest avenç tecnològic i creatiu. Ja no copien, innoven.

Mentrestant, el món observa amb estupor els conflictes armats a Orient Mitjà, així com la devastació associada a la lluita pel control de recursos energètics com el petroli i el gas. A això s'hi sumen, sense oblidar, els escenaris d'Ucraïna i Gaza.

En paral·lel, la Xina fa anys que transforma el seu model energètic, reduint la seva dependència dels combustibles fòssils i apostant per fonts elèctriques, solars, eòliques i hidroelèctriques. Avui, el país genera més capacitat elèctrica per si sol que els Estats Units i la Unió Europea junts.

En aquest context, alguns països continuen destinant ingents recursos a armament suposadament sofisticat, amb costos astronòmics, que en molts casos es veuen superats per tecnologies més accessibles, com drons, igual d'eficaços i letals.

Tot apunta que el veritable repte de les nostres societats —i dels valors que les han sustentat— té més a veure amb el talent que amb les armes.

Si la Xina manté la seva aposta pel coneixement i la innovació, el seu avenç serà lent però inexorable. Per contra, si l'anomenat món occidental persisteix en dinàmiques autàrquiques i fragmentades, i de resoldre els conflictes de manera bèl·lica, el seu futur es presenta més incert.

La pugna pel control del petroli i el gas reflecteix, en el fons, les dificultats d'Occident per transformar el coneixement en un PIB productiu que transcendeixi la indústria armamentística.

Durant dècades, aquest model ha generat importants èxits als Estats Units i Europa, tant econòmics com socials. Les universitats i els centres de transferència del coneixement han estat motors de transformació econòmica.

No obstant això, la tendència actual cap a un individualisme econòmic, amb moltes prevencions ideològiques, racials —“salvi's qui pugui”— difícilment pot oferir solucions sostenibles.

Estats Units té tot el dret a reequilibrar la seva balança de pagaments i redefinir les seves prioritats geoestratègiques, però convindria actuar amb prudència. La seva capacitat de transferir el coneixement militar a usos civils és notable, però el món avui és més global i interdependent que mai.

La memòria col·lectiva pot difuminar-se, però els greuges no s'obliden fàcilment. Les confiançes trencades són complexes de reconstruir, i en aquest buit emergeixen altres actors que, amb menys esforç, guanyen terreny.

Europa, per la seva banda, afronta el repte de generar coneixement propi i, alhora, enfortir la seva cohesió interna. Els vells estereotips nacionals han deixat de ser útils. Units arribem al 10% del pes global en la transferència de coneixement, separats, ni tan sols aconseguim seure a la taula de decisió.

Mentre seguim consumint imatges de míssils impactant sobre infraestructures energètiques o, pitjor encara, sobre zones habitades, la conclusió resulta evident: generar talent i transferir-lo als processos productius no és una opció, sinó una necessitat urgent.