Fa un parell de setmanes vaig tenir la brillant idea d'escapar-me uns dies a l'Empordà, una zona que conec poc, especialment l'interior. Però em vaig trobar amb una tramuntana “nivell sortir volant”, com va escriure una publicista coneguda al seu Instagram, i em vaig veure obligada a buscar plans alternatius, allunyats de la casa rural on ens allotjàvem, a prop de Parlavà, perquè els nens (el meu fill i la seva cosina) poguessin divertir-se sense perill de ser tombats per algun objecte volador.
El primer dia els vaig portar a veure l'estany de Banyoles, on el vent bufava amb “menys” força, i vam gaudir d'un agradable passeig al voltant de les seves aigües cristal·lines, amb els Pirineus nevats de fons.
De sobte, mentre els nens em preguntaven per què hi havia cases construïdes sobre l'aigua —les famoses pesqueres—, per què hi havia ànecs surfejant amb el corrent i per què trigava tant a arribar el trenet turístic (“El Tren Pinxo de Banyoles / és el més petit que hi ha / fet de llaunes i cassoles / i cascos de bacallà…”), em vaig visualitzar a mi mateixa, amb 7 o 8 anys, estirada a la vora del llac sota l'ombra d'un arbre, en companyia dels meus pares i del meu germà, en una calorosa tarda de setembre.
Els meus pares ens havien recollit aquell mateix matí de la casa de colònies Can Pau, a prop d'Ullastret, on passàvem els primers deu dies de setembre abans de començar l'escola, i ens van portar d'excursió a Banyoles perquè coneguéssim el llac i aprofitessin el seu entorn idíl·lic per comunicar-nos que el nostre gos, un teckel de pèl dur anomenat Puck, havia mort uns dies abans.
Vaig plorar desconsoladament. Puck va ser el nostre primer gos, i el meu germà i jo l'estimàvem amb devoció, tot i que ens portava serps i ratolins morts que feien pudor, i a vegades mossegava els nostres amics.
“Aquí, a Banyoles, els avis em van dir que el nostre gos, Puck, havia mort”, li vaig explicar al meu fill, que té cinc anys i mig i comença a comprendre —i témer— el significat de la mort. “Però la Tikki (la nostra gossa) encara no es morirà, oi?”, em va respondre. “Encara falta”, el vaig tranquil·litzar.
Després de Puck vam tenir la Cloe, una airedale terrier que cada dos per tres es ficava en baralles de gossos; i després va venir en Ricki, un golden retriever que anava solt pel poble i tothom coneixia. “Hem vist en Ricki pujant carrer amunt amb una barra de pa a la boca”. “En Ricki era fa poc a la pista de bàsquet”. “En Ricki s'ha presentat avui a l'escola…”. Al final la policia local es va posar seriosa i vam haver de controlar l'esperit lliure de la nostra mascota, tot i que va continuar fent entremaliadures i entrant a les nostres habitacions per despertar-nos a llepades.
Curiosament, no recordo les morts de la Cloe ni d'en Ricki. Potser no els estimava tant, potser van ser menys traumàtiques. La mort d'en Puck va ser el meu primer encontre directe amb la mort.
“Una de les primeres pèrdues importants que un nen probablement experimenti és la mort d'una mascota, i l'impacte pot ser traumàtic, especialment quan aquesta mascota se sent com un membre de la família”, assenyala la investigadora i genetista Katherine Crawford, autora principal d'un estudi del Massachusetts General Hospital sobre l'impacte de la defunció d'una mascota en la salut mental infantil.
L'estudi, publicat el 2020, subratlla que la mort d'una mascota no s'ha de considerar una pèrdua menor a la infància, ja que pot desencadenar efectes emocionals duradors i servir com a primer contacte significatiu amb el dol.
“Lluny de ser una pèrdua menor, el dol pot ser intens, durador i comparable a altres pèrdues emocionals importants”, assenyala l'autora, alertant que els nens desenvolupen vincles molt forts amb les seves mascotes, similars a relacions humanes, cosa que explica l'impacte psicològic de la pèrdua. D'altra banda, es tracta d'una experiència molt comuna: més del 60% dels nens amb mascotes s'enfronta a la seva mort abans dels 7 anys.
“Vam descobrir que aquesta experiència sovint està associada amb un augment dels símptomes de salut mental en els nens, i que els pares i els metges necessiten reconèixer i prendre seriosament aquests símptomes, no simplement ignorar-los”.
El web de salut mental de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) dona alguns consells sobre com gestionar “bé” la pèrdua d'una mascota, i crec que els meus pares no ho van fer del tot malament.
El primer consell és escollir bé el moment i el lloc: “Donar la notícia en un entorn tranquil, a soles i sense presses, per poder acompanyar el nen”. El llac de Banyoles va ser una bona elecció.
Segon consell: dir la veritat. Cal fer servir la paraula “mort” i evitar explicacions confuses o enganyoses, com “s'ha adormit” o “ha marxat”. Entendre que la mort és universal i irreversible forma part de l'aprenentatge vital, i a mi em va servir per encaixar millor la pèrdua de la meva àvia, un o dos anys després (és possible que encara pensi en ella cada dia?).
Un altre consell: no amagar el propi dolor (que els nens ens vegin tristos) i ajudar-los a tancar el dol mitjançant la creació de records o rituals per acomiadar-se i mantenir el vincle emocional amb la mascota: fer un dibuix, un enterrament simbòlic, mirar fotos i explicar records…
“Mama, jo no em vull morir”, em va dir el meu fill abans de quedar-se adormit al tren Pinxo. Jo li vaig respondre que no temés la seva pròpia mort, sinó la dels altres, ja que és la que ens deixa tristos. Després vam anar a Girona a menjar un frankfurt, passejar per les muralles i saltar en uns inflables, i ja es va oblidar del tema.