Sortim dilluns a passejar pel centre de Houston, una ciutat d'hospitals i emprenedors, amb el nét al cotxet. Anàvem més feliços que tres perdius, encara sense saber on anar, però vam topar de nassos amb Joan Miró. En una gran plaça, entre bancs i gratacels, s'alça la seva escultura Personatges i ocells. Es va inaugurar el 1982. Em vaig sentir orgullosa de Barcelona, de la Fundació Miró, de l'esperit innovador que no busca la independència sinó el progrés.

Darrerament trobava pocs motius per a l'entusiasme patri, però un amic em va enviar aquesta notícia: “El 2026 s'acaba la Sagrada Família”. El Papa Lleó XIV commemorarà aquest juny, a Barcelona, el centenari de la mort d'Antoni Gaudí amb una missa al temple imaginat pel genial arquitecte. Qui pogués ser-hi! Bravo per Gaudí, per Miró, per Tàpies, per Rosalía i per aquells que van fer i fan gran la meva ciutat natal.

L'artista mallorquí acabava de fer 89 anys quan es va instal·lar l'escultura texana; pretenia assistir a la inauguració, ja que la seva relació amb Estats Units era important des de principis dels 50, però els metges li van desaconsellar el viatge transatlàntic. L'obra acolorida i altíssima es va col·locar al costat del gratacel del Texas Commerce Bank de l'arquitecte I.M Pei, que se sentia feliç d'acollir l'obra mironiana, ja que creia que Houston necessitava donar vida als seus carrers. Així segueixen: hi proliferen obres mestres finançades per donacions privades.

A la Catalunya i l'Espanya d'avui, per contra, la nova esquerra prefereix donar suport a la despesa pública imparable i a la col·locació de polítics en càrrecs lluents (i sou fix). A finals del XIX, a la Barcelona de Gaudí, tot era diferent i semblava possible; aquella terra va fer la Revolució Industrial alhora que el Regne Unit. La burgesia de fabricants catalans animava noves construccions i projectes ambiciosos.

Molt posteriorment, Pasqual Maragall i Juan Antonio Samaranch ens van aconseguir els Jocs Olímpics del 92. Va tornar la iniciativa. Tanmateix, avui dia, seguim sense trobar la legislació necessària per fomentar l'esperit emprenedor i el mecenatge; només s'aproven pedaços que perpetuen la dependència de l'erari públic, a més d'un IVA demencial per a l'art.

Amèrica no és només Nova York, però a tots els estats s'admira la inversió privada. Val la pena apropar-se a Houston i a la Capella de Rothko. Alberga 14 llenços grisos del pintor jueu, letó i nord-americà en un sobri santuari ecumènic obert a totes les creences. Meditar o pensar en aquesta planta octogonal, il·luminada per la seva llum cenital, és una experiència única. Després, si t'has cansat de resar, pots visitar el museu d'art fundat amb els diners de John i Dominique Menil, dos europeus establerts aquí després de la segona guerra mundial. La col·lecció exhibeix obres de Magritte, Max Ernst, Henry Matisse, Pablo Picasso, Jackson Pollock...

Espanya, Catalunya inclosa, no és Amèrica. Ni tan sols forma part de l'Europa més rica. A Barcelona li ha costat acabar la magna obra de la Sagrada Família. Admeto que, com molts, dubtava d'un final feliç. I per això m'alegra que el 2026 es posi el punt final gràcies a l'esforç de la Junta Constructora del Temple Expiatori, una fundació canònica, autònoma i privada sense ànim de lucre. El temple s'ha construït gràcies a donatius i aportacions de milers de ciutadans; poc, ben poc, han aportat les administracions des que es va iniciar el projecte el 1886.

Han estat 140 anys d'obres, discussions i crítiques d'aquells que, en les darreres dècades, s'oposaven a completar l'església. Però aquest any, quan es compleix el centenari de la mort del geni del modernisme, brindarem pel beneït final d'una de les basíliques més visitades del món. Catalunya i Espanya celebraran el més que merescut Any Gaudí, artista denostat als anys 80 per la Gauche Divine de Bocaccio.

Mentre escric aquestes línies, recordo una tremenda crítica de l'arquitecte Oriol Bohigas: “La Sagrada Família és un monument que em sembla una contribució tremenda a la incultura de Barcelona. És una vergonya mundial que anem suportant com podem”.

Durant els 80 i 90, tant Bohigas, aleshores regidor de Cultura de l'ajuntament barceloní, com altres il·lustres progressistes, van proposar aturar l'obra. Creien que “la construcció d'un edifici a l'estil d'un altre segle és una barbaritat”.

El temple rep gairebé cinc milions de visitants a l'any. És el lloc preferit dels qui viatgen a la Ciutat Comtal, per davant del Camp Nou. També és el segon escollit pels qui arriben a Espanya, només darrere de l'Alhambra de Granada. No crec que tots els visitants siguin incultes i ignorants, la veritat.

Admirava aquell Bohigas que va proposar i aconseguir “recuperar el mar, monumentalitzar la perifèria i higienitzar el barri antic de la ciutat”. Però si preguntes fora de Barcelona quina imatge ens representa, la majoria respon: “La Sagrada Família de Gaudí”.