És mentida que la vida obeeixi a la voluntat. La llibertat de qualsevol home, que acull en el seu interior l'esperit de tota la humanitat, té uns límits estrets: les famoses circumstàncies d'Ortega i Gasset, a qui en aquest país estrany anomenat Espanya, tan obsessionat amb l'antiintel·lectualisme i tan amant del que és plebeu, trigarem molt de temps a fer-li justícia poètica. El que som depèn tant d'allò que anhelem, encara que no siguem conscients de quin és el seu perímetre exacte, com del que puguem aconseguir en un moment i en un lloc determinats amb unes persones –els altres, aquests infinits desconeguts– i en un ambient fugisser i irrepetible. Res dura. Tot canvia. 

Existeix, per descomptat, aquesta iracunda voluntat de sobreviure, com deien Spinoza i Schopenhauer, que potser és la força mecànica i insaciable  que regix l'univers i la causa última, segons escriu el filòsof alemany, de la major part del patiment còsmic. Però aquest élan vital –per dir-ho ara a la manera de Henri Bergson–, la força creativa que, davant la dictadura del mecanicisme, explicaria l'evolució vital dels éssers vius, i també el desenllaç de la novel·la que tots portem dins, col·lideix brutalment amb les evidències terrestres, que desmenteixen (sense pietat) els nostres somnis i el desig de concòrdia i, en ocasions, anticipen l'únic segur que existeix en aquesta vida: la mort. 

Acostuma a succeir on menys s'espera i quan ningú, ni tan sols els protagonistes principals del conte, ho sospiten. Un mal gest, un silenci ambigu, un innocent malentès, totes aquestes petites coses sense massa importància, són suficients per desencadenar una discòrdia africana. Ho saben aquells que es divorcien de manera tempestuosa, trenquen amb un amic o han d'enfrontar-se als pecats capitals, especialment a l'enveja, aquest desajust (moral) que devora, sobretot, aquell que la sent. 

Dante situa els envejosos, a qui descriu en el Cant XIII de la seva Divina Comèdia, a la segona grada del Purgatori: vestits amb túniques grises, amb els ulls cosits amb filferros de ferro, lívids i amb la sang bullint davant l'espectacle (per a ells insuportable) del talent aliè, “guineus tan plenes de frau, / que no temen enginy que els enganyi”. El poeta italià, però, va reservar l'avantsala de l'Infern als tèbis, que en aquesta vida eviten sempre prendre partit no perquè professin un alt sentit de la independència –cosa impossible en el seu cas, perquè la neutralitat exigeix demostrar un cert valor– sinó per conveniència. 

El càstig que Dante assigna a aquests professionals a l'hora de fer-se llum de gas és força còmic: córrer sense descans fent cercles, perseguits per tàvecs i vespes. Davant d'ambdós caràcters, en la cultura occidental, hereva del cristianisme, existeix una altra forma alternativa de comportar-se, que és la de Llucifer quan desafia Déu. Aquest és l'esperit que alimenta el personatge de Mammon, l'àngel caigut de El paradís perdut de Milton quan proclama: “És millor regnar a l'infern que servir al cel”. O la flama que consumeix Stephen Dedalus al Retrat de l'artista adolescent de Joyce quan, en ser reprès pel seu amic Cranly sobre la bogeria de dedicar-se a la literatura, diu: “No serviré més allò en què no crec, ja s'anomeni la meva llar, la meva pàtria o la meva església”. 

Jorge Luis Borges va incloure a L'Aleph (1949) un conte –‘Biografia de Tadeo Isidoro Cruz’– on relata la vida d'un sergent que, saltant-se les ordres dels seus superiors militars, decideix no matar Martín Fierro, el guacho del poema fundacional argentí de José Hernández. Cruz, un tipus marginal que ha passat la seva vida treballant com a vassall on no hi havia un bon senyor, i que va combatre a les guerres frontereres sense que ningú reconegués la seva entrega, descobreix, sense sospitar-ho, que l'esperit de lluita del seu enemic, a qui li han encarregat exterminar, és admirable. Comprèn aleshores que el seu destí és el d'El llop estepari de Herman Hesse, no el d'un pobre gos gregari i, en un acte sobtat, abandona la tropa que ell mateix comanda i se suma als rebels. 

Després d'aquest soberbi gir narratiu, Borges escriu unes paraules immortals: “Qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta en realitat d'un sol moment: el moment en què un home sap per sempre qui és”. La nostra vida és una suma d'instants fugaços. D'entre tots ells, el destí triarà un dia un, concret, sense èpica, vulgar, el decisiu, aquell que defineix la nostra identitat i fixa la nostra imatge en l'eternitat. Només llavors podrem dir que som el que vam voler ser.