Hi ha fórmules que sobreviuen als règims perquè descriuen hàbits més que sistemes. “No hi havia costum” n'és una. La va rescatar el veterà periodista Miguel Ángel Aguilar en un llibre formidable per retratar la lògica del franquisme: on no hi havia drets consolidats, s'invocava l'absència de precedent com si fos llei. No es feia —doncs no s'havia de fer—. I assumpte conclòs.

Que avui aquesta expressió reaparegui al Parlament de Catalunya, en relació amb la presència visible i permanent de la bandera espanyola al costat de la senyera, té un punt de déjà vu. Però també d'ironia. Perquè aquells que es presenten com a garants d'una cultura democràtica avançada recorren, arribat el cas, a un argument de pura inèrcia: no es fa perquè des de 1981 no existeix la costum d'onejar la bandera nacional quan no hi ha plens al Parlament, argumenten els serveis jurídics de la Cambra autonòmica.

Convé aturar-s'hi. No s'apel·la tant a una impossibilitat legal com a una pràctica consolidada. A una tradició selectiva que s'invoca quan convé i s'oblida quan destorba. Així, la costum deixa de ser una dada per convertir-se en coartada. El Parlament no és una institució etnogràfica, sinó política. No està per preservar hàbits, sinó per expressar principis. Entre ells, un d'elemental: la seva pertinença a l'ordre constitucional vigent. En aquest marc, la coexistència de símbols hauria de ser normal. Però aquí la normalitat s'administra amb cautela.

La paradoxa és evident. La senyera oneja sense discussió, mentre que la bandera espanyola no manté una presència permanent i equiparable a l'exterior de l'edifici, cosa que ha estat objecte de controvèrsia jurídica i política en diferents ocasions. I quan es planteja la seva visibilitat estable, la resposta és una apel·lació implícita a la costum.

N'hi ha prou amb passejar pel Parc de la Ciutadella per comprovar fins a quin punt aquesta costum és selectiva. Allà oneja una senyera de grans dimensions, visible i afirmada sense necessitat de justificació. Simplement hi és. La costum, en aquest cas, no s'invoca; s'exerceix.

El contrast és eloqüent. Per a uns símbols, afirmació permanent; per a d'altres, excepcionalitat administrada. I quan s'assenyala aquesta asimetria, la resposta torna a gravitar entorn de la mateixa idea: no hi ha costum. Com si fos una cosa neutral i no el resultat de decisions polítiques repetides.

No és irrellevant que aquesta qüestió hagi donat lloc a iniciatives legals impulsades per una altra meritòria entitat civil catalana constitucionalista, Impulso Ciudadano, dins d'una línia d'actuació orientada a exigir neutralitat institucional i compliment de la normativa sobre símbols. Quan la costum substitueix el dret, algú acaba recorrent al dret per qüestionar-la.

El raonament, en qualsevol cas, continua sent circular: no es fa perquè mai s'ha fet. Convertir aquesta tautologia en criteri institucional suposa substituir deliberació per inèrcia i dret per hàbit. Just el contrari d'una democràcia madura.

No deixa de ser significatiu que una expressió associada a una cultura política sense llibertats ressorgeixi avui amb tanta naturalitat. Canvien els discursos, romanen els reflexos. Al final, no és una qüestió de banderes, sinó de concepció institucional. De si les institucions responen a un marc comú o a una narrativa particular. De si la costum és punt de partida o refugi.

Potser la democràcia consisteixi a deixar d'acceptar respostes que comencen i acaben a la mateixa frase. “No hi ha costum” no explica res; tot just descriu una inèrcia. I les inèrcies estan per ser qüestionades. També a Catalunya.