Diu Junqueras que va anar a presó per Catalunya i no perquè Ada Colau se li coli ara a les llistes electorals d'ERC. Modestament, crec que no va anar a la presó ni per una cosa ni per l'altra, sinó per ximple. Si hagués estat una mica més espavilat –cal veure com pot arribar a ser d'obtús tot un professor universitari– no hauria seguit Puigdemont en els seus deliris i no hauria trepitjat la trena, com un Santi Vila qualsevol.

Si realment va ingressar a la presó per Catalunya, s'ho podia haver estalviat, perquè Catalunya està exactament igual que estaria si el bo de Junqueras no s'hagués menjat uns quants anys de presó. Em dol haver de ser jo qui l'hi digui, senyor Junqueras, però si va anar a la presó per Catalunya, va perdre miserablement el temps i, el que és pitjor, als catalans ens va importar un rave aleshores i ens continua important ara.

Personalment, això sí, m'enorgulleix formar part –encara que sigui una part petita– d'aquesta Catalunya per la qual Junqueras es va sacrificar. Que tot un orondo alt càrrec del Govern estigués entre reixes per mi, no deixa de ser afalagador, de saber-ho li hauria enviat un entrepà a la presó, de ben nascuts és ser agraïts.

Tot i que no acabo d'entendre quina falta em feia a mi que Junqueras passés uns anys a la ombra, perquè la veritat és que la meva vida no varia ni un àpex amb aquest home en llibertat o entre reixes, en fi, ell sabrà. A la immensa majoria de catalans els importa ben poc si Junqueras dorm en una cel·la, en un hotel o a casa seva, a mi mateix em dirien que segueix a la presó i m'ho creuria sense dubtar, tan insignificant és el líder republicà que la seva vida em passa desapercebuda.

És d'esperar que tingui més sort amb això d'Ada Colau que amb allò de la presó, que no li va servir de res, ni tan sols per perdre pes, que és el mínim que se li exigeix a una reclusió. Si se li cola al partit l'exalcaldessa de Barcelona, serà un fracàs més en la seva carrera política, i començarà a crear-se una comprensible fama de gafe.

Passi que purgués presó en va –tan en va que un li pregunta a qualsevol jove per Junqueras i li respon que és una marca de matalassos–, passi que no acabi d'arribar l'anhelat indult per més que ERC vagi gairebé de la mà amb el PSC, però que a sobre Ada Colau pretengui liderar el partit que l'Oriol considera de la seva propietat, això ja seria massa. I no serà que a Junqueras li faltin empassadores, com salta a la vista.

El que realment li dol a Junqueras és que, mentre ell era a la presó –inútilment, cal insistir–, Colau ocupava tan tranquil·lament l'alcaldia de Barcelona; que mentre ell menjava ranxo, Colau assistia a piscolabis institucionals; que mentre ell vestia a ratlles –suposant que els presos continuïn vestint així– Colau lluïa modelitos; que mentre ell sortia una estona al pati, Colau passejava per Barcelona com si fos seva, que ho era. El que hauria d'haver fet Colau en el seu moment, era anar fins a la presó i preguntar-li a Junqueras què dimonis feia allà.

- Estic aquí per Catalunya, però no perquè tu un dia lideris el meu partit– li hauria respost el pres número 1714. I l'Ada hauria pres nota, com mana la tradició.

No va ser així, i ara Junqueras es veu obligat a declarar-ho públicament. Tampoc és que sigui una novetat, als líders catalanistes els agrada molt això de fer les coses per Catalunya, aquí tenim Companys cridant “per Catalunya” abans de ser afusellat, o Jordi Pujol dirigint i enfonsant Banca Catalana, entitat que també tenia com a lema “Per Catalunya”.

Jo mateix, estic escrivint aquest article per Catalunya. No havia de ser menys Junqueras, aquí tot es fa per Catalunya, el bo que té la pobra és que mai es queixa, si pogués parlar diria que la deixessin en pau.