Almenys el 60% dels residents a Espanya es declaren cristians, sent la confessió catòlica la més freqüent (90% dels cristians espanyols). Una mica més del 4% professen la religió musulmana. El 0,2%, la hindú.

L'article 16.3 de la nostra Constitució declara la aconfessionalitat de l'Estat, si bé també indica que els poders públics tenen el deure de cooperar “amb l'Església catòlica i amb les altres confessions”. Aquest deure de cooperació fa que parlem d'un Estat laic positiu, que no pot ser ni negatiu ni molt menys hostil amb les religions.

A més, es reconeix un fet innegable, la religió catòlica és majoritària i és la que té més arrelament en la cultura del nostre país. No és casualitat que moltes de les nostres tradicions tinguin el seu origen en la religió catòlica. És, simplement, un llegat de la nostra història, igual que les cultures d'altres països estan marcades per altres religions.

Hi ha partits polítics que confonen el respecte a les minories amb el menyspreu a les majories. Passa amb les races, amb la condició sexual i, també, amb la religió. És molt més freqüent escoltar alguns polítics espanyols dir Ramadan Mubarak o Feliç Diwali que felicitar amb absoluta normalitat el Nadal o la Pasqua de Resurrecció.

Jo acostumo a transmetre els meus millors desitjos per al Ramadà, el Diwali o la Pasqua jueva als meus amics que professen altres religions, i ells em feliciten el Nadal i la Pasqua de Resurrecció. Es tracta, simplement, d'un acte de respecte. Que algun dels nostres polítics només feliciti les minories no és respecte, sinó una altra cosa.

Probablement vivim un efecte pèndol, d'un Estat confessional a un que vol amagar la religió, però el que hem de fer és normalitzar la convivència, d'entrada, no avergonyint-nos ni de la nostra història ni de la nostra cultura ni tradicions.

La Patum, l'ou com balla, les catifes de flors del Corpus Christi a Sitges, carnaval, Sant Jordi, Sant Joan, Sant Esteve, Nadal, la Castanyada... són dies clau en el nostre calendari i en les nostres tradicions, i no té sentit ignorar-los potenciant les festes d'altres cultures que són benvingudes, però no són les nostres.

Els bunyols, la mona de Pasqua, els panellets, o el torró són part de les nostres arrels i el seu origen també s'entronca amb la tradició religiosa.

La Sagrada Família no és una atracció turística, és una basílica dissenyada per un arquitecte creient que va reflectir en la seva obra mestra tota la simbologia cristiana. La corona una creu, no una mitja lluna o una menorà. La Mare de Déu de Montserrat no és una atracció turística ni una icona nacionalista, és una advocació mariana, igual que la Mare de Déu de la Misericòrdia o de la Cinta o de la Mercè. És absurd negar l'evidència.

Europa probablement té més passat que futur, però almenys hem d'estar orgullosos del seu llegat i del que ens uneix. És absurd mesurar amb els ulls d'avui la història. Igual que avui ens escandalitzem de l'humor de la dècada de 1980, d'aquí a uns anys el que avui considerem natural serà objecte d'escarni.

Hem d'acollir qui ve, sens dubte, però això no ha d'implicar renunciar al que és nostre. Feliç Pasqua de Resurrecció.