El TSJC ha hagut de recordar el que el Govern sembla haver oblidat: que la legalitat no és opcional. L'ordre d'executar la sentència contra el decret lingüístic evidencia fins a quin punt la política educativa catalana ha derivat en una vulneració sistemàtica de drets.

El decret de 2024 pretenia consolidar el català com a llengua pràcticament exclusiva a l'ensenyament: vehicular, administrativa i de relació amb les famílies. En la pràctica, relegava el castellà —llengua oficial i materna de gairebé la meitat de la població— a una presència marginal. Els tribunals han anul·lat onze articles clau precisament per generar un desequilibri incompatible amb el principi de cooficialitat recollit a la Constitució i a l'Estatut.

No es tracta d'identitat, sinó de drets: el dret dels alumnes a rebre ensenyament en ambdues llengües oficials, el de les famílies a no veure relegada la seva llengua materna i el dels docents a no veure's empesos a actuar al marge de la legalitat.

El més revelador, però, no és la sentència, sinó la reacció. El president Salvador Illa, al capdavant d'un Govern que es presenta com el “Govern de tothom”, ha reafirmat el seu “compromís total” amb la immersió i ha anunciat que utilitzarà “tots els recursos polítics i jurídics” per defensar-la.

Loin d'assumir el correctiu judicial, el Govern ha optat per denunciar una suposada “intromissió” en un sistema que qualifica d'“èxit”. Amb aquesta actitud, no només calca el discurs victimista del nacionalisme, sinó que menysprea, en la pràctica, una àmplia majoria de catalans que, segons diverses enquestes, reclamen una major presència del castellà a l'ensenyament obligatori.

En paral·lel, partits com ERC han preferit desqualificar la recurrent, l'heroica, Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB), en lloc de rebatre els seus arguments jurídics. Els Comuns han anat més enllà suggerint “explorar vies” per eludir l'aplicació. Un cop més, s'imposa el mateix reflex: si la llei incomoda, es desacredita; si la justícia corregeix, es victimitza.

Cal insistir: la sentència no prohibeix ni margina el català. El que impedeix és la seva conversió en llengua única vehicular i l'expulsió de facto del castellà del sistema educatiu. En una societat bilingüe, cap llengua oficial pot ser tractada com un destorb.

Però el problema va més enllà del pla jurídic. La immersió ha deixat de ser un model pedagògic discutible per convertir-se en un dogma polític: un tabú la mera crítica del qual s'interpreta com una agressió al català. Així, el debat ha abandonat la raó per instal·lar-se en la fe, ignorant evidències incòmodes com els pitjors resultats dels alumnes castellanoparlants en estudis com PISA 2022 —amb bretxes significatives en lectura i ciències— o el retrocés general de Catalunya davant de comunitats amb models més flexibles.

No és casualitat. El model respon, en bona mesura, a una visió que percep el castellà com una amenaça a contenir. I, entre els nacionalistes més recalcitrants, a pura hispanofòbia. D'aquí la seva deriva: una política que, en la pràctica, ha acabat situant-se contra el castellà i, arribat el cas, també contra la llei.

Però hi ha una conseqüència addicional: aquestes polítiques estan perjudicant el mateix català. En convertir-lo en llengua d'imposició, el tornen antipàtic per a una part creixent de la ciutadania, especialment entre els joves i la població d'origen immigrant. Cap llengua es reforça quan es percep com una obligació.

A més, s'eludeix el veritable problema. Els reptes del català —el seu retrocés com a llengua habitual, ja limitada a una mica més d'un terç de la població— no s'afronten amb un tancament identitari a l'escola, sinó fomentant-ne l'ús en entorns oberts, atractius i voluntaris.

Aquesta lògica d'imposició tampoc és socialment neutra. S'exerceix amb més intensitat sobre els sectors més humils, per exemple, en l'accés a l'ocupació pública, on s'exigeixen nivells lingüístics sovint desproporcionats per a determinades professions, incloent-hi escombriaires i enterradors, actuant com a barrera d'entrada i reproduint desigualtats.

Catalunya no necessita menys català, sinó més llibertat i equilibri. Un model flexible, adaptat a la realitat social de cada centre, amb presència vehicular significativa d'ambdues llengües oficials i avaluació transparent de resultats.

Perquè el problema ja no és només educatiu ni lingüístic: és democràtic. No es pot construir un sistema públic contra una de les seves llengües oficials ni al marge de la llei. Catalunya mereix una escola basada en l'equilibri lingüístic i el respecte a la legalitat. Tot la resta, per molt que es disfressi de defensa de la llengua, és només imposició.