Els atletes trans estan que trinen, i no és un embarbussament, és que s'han enfadat perquè el COI ha decidit no deixar-los -o deixar-les, jo ja no ho sé- participar en les competicions esportives femenines. Això no hauria de ser cap problema, ja que no els impedeix, de totes maneres, prendre part en les proves masculines, el que passa és que llavors no guanyarien, i d'això es tracta, de guanyar.

Si el seu interès fos únicament esportiu, i fins i tot reivindicatiu, aquestes trans es presentarien a competir contra els homes, vestits -o vestides- com dones, amb el seu pantalonet ajustat, el seu sostenidor i les seves celles perfilades, això sí que seria una protesta que donaria la volta al món.

Passa, però, que aquestes atletes trans, és a dir, aquests homes que es perceben com dones, no pretenen reivindicar res, el que volen és tenir la possibilitat de guanyar una medalla, i contra les dones és més fàcil.

Això explica que els esportistes trans siguin sempre homes biològics que reclamen competir contra les dones, i que no es doni el cas invers, el de dones biològiques que se senten home i reclamen competir contra aquests: per a què, si no tindrien cap possibilitat de victòria?

-- Jo vaig néixer dona, però com que em percebo home, m'apuntaré al llançament de pes masculí, per enfrontar-me a aquells homenots d'Hongria i d'Alemanya que pesen cent quilos.

Això seria el que és honest, i ningú pensaria que ho fan per aprofitar-se de la seva biologia, però mai es dóna. El que es dóna és just el contrari:

-- Jo vaig néixer home, però com que em percebo dona, m'apuntaré al llançament de pes femení, per enfrontar-me a aquelles noies sueques i holandeses que pesen seixanta quilos.

Com que un atleta masculí mediocre no té res a fer en les competicions contra altres homes, li va millor competir contra dones, de manera que alguna medalla podrà rascar, ni que sigui la de bronze.

Aquest és el pensament trans en l'esport, d'aquí el seu enuig perquè el COI hagi decidit que les competicions femenines siguin només per a dones, cosa que sembla una norma de sentit comú però que, segons alguns --entre els quals hi ha algunes polítiques espanyoles que ja han fet públic el seu malestar-- és una tremenda injustícia, per això hi ha atletes --quina sort que atleta sigui un substantiu que val igual per al masculí que per al femení-- que es lamenten:

-- Això és heteropatriarcat pur i dur. Jo em sento dona encara que hagi nascut home i tingui aquests músculs, i tinc dret a practicar la boxa contra altres dones. Ja que si ho faig a casa és delicte, almenys que se'm permeti atonyinar-les en un quadrilàter.

Vist així, raó no li falta a aquest, dic a aquesta, púgil. O púgila. D'alguna manera ha de donar sortida al seu ímpetu, i on millor que entre dotze cordes, on ningú la -o el- podrà denunciar.

A la ministra espanyola del ram, Milagros Tolón --va voler la mala fortuna que el seu segon cognom no fos igual que el primer, amb la qual cosa ens ha privat de moltes rialles-- aquestes coses no li preocupen gaire, perquè va assegurar desconèixer aquesta nova norma del COI, que és el mínim que s'espera d'una ministra espanyola, ja que precisament se la posa aquí per desconèixer tot el que tingui a veure amb el seu negociat.

A un ministre d'Agricultura espanyol li preguntes per una nova norma de la UE que prohibeix l'exportació d'oli d'oliva, i et respon que no sap de què li parles, que ell està a altres coses, la més important de les quals és ressaltar com de guapo és el president.

Així que res, ja pot dir missa el COI, que aquí no ens donem per assabentats i inscriurem en Torrente a gimnàstica rítmica. Sense mariconades, és clar.

Els trans transgredeixen la norma, però es queden sense transformar la biologia, caldrà estar atents als transistors.