Era l'any 98 i estàvem cursant COU. Devia ser cap a finals de curs per detalls que he anat reconstruint després. I crec que tornàvem de fer campana. En aquella època, havíem format un grupet de cinc o sis amics que solíem faltar a classe per anar a jugar al futbolí a un bar que hi havia just al costat de l'institut. I en aquell grup hi havia la Maria, amb qui havia anat teixint una confiança cada cop més gran.

El dia que esmento, la Maria em va dir que l'acompanyés un moment a un dels lavabos de l'institut. Vam entrar, es va asseure de seguida a la tassa del vàter i es va quedar uns segons mirant a terra. Al final, em va dir: "Iván, em moriré". Just quan va acabar de pronunciar aquelles paraules, va començar a plorar desconsoladament, però sense estridències, com si s'anés buidant en cada somic que feia.

No vaig saber què dir-li. No vaig saber què fer. No vaig gosar abraçar-la, perquè no sabia com fer-ho: em podia el pudor i una sensació d'abisme. Crec que no vaig ser capaç ni de posar-li una mà a l'espatlla per consolar-la. I crec que al final vaig encertar a preguntar-li què passava.

Ella em va explicar, com va poder, que li havien trobat un bony al pit i que li havien de fer proves, però que el metge li havia dit que no tenia bona pinta. Potser el metge no li havia dit això i ella simplement estava aterrida per la incertesa de les proves que li havien de fer. No ho recordo amb exactitud. Quan em vaig recompondre una mica, només vaig saber dir-li que a un tiet meu li havien diagnosticat la sida feia tres anys, que li havien donat tres mesos de vida, i que, tanmateix, seguia viu. Va ser l'única persona a qui li vaig explicar durant aquells anys, perquè els meus pares m'havien dit que no ho podia dir a ningú. Però sempre vaig tenir la sensació que el meu intent havia servit de poc. De fet, sempre em va turmentar aquella abraçada que no vaig saber donar-li. 

Crec que no van passar gaires dies fins que em va dir que el bony era benigne. D'aquell moment només en conservo la sensació il·limitada d'alleujament que vaig sentir. I la felicitat per veure que ella havia recuperat aquella alegria contagiosa que transmetia sempre. Al cap de poc temps, vam començar a sortir. Vam estar junts tot just uns mesos, segurament perquè havíem començat sent amics i mai vam poder abandonar la freqüència en què ens havíem trobat. Mirant enrere, crec que va ser l'única amiga que vaig tenir.

Al cap de poc temps de deixar-ho, va venir a casa meva a veure'm. Jo acabava de tenir un accident greu de cotxe, del qual, tanmateix, n'havia sortit força indemne tot i que el vehicle va acabar envoltat en flames. Quan li vaig obrir la porta, se'm va abraçar i va començar a plorar: "Creia que estaves mort". Algú li havia explicat el meu accident i li havia dit que el cotxe s'havia incendiat amb mi dins. D'alguna manera, aquella abraçada va dibuixar el revers d'aquella altra que jo no vaig saber donar-li.

Van passar els anys i ens vam anar perdent la pista. En els anys successius ens vam veure alguna vegada. Però a partir d'aquí cadascú va fer el seu camí i amb prou feines vaig saber res d'ella durant els següents 14 o 15 anys. Fins que un dia, mentre esperava al cotxe que la meva dona tornés d'un encàrrec, la vaig veure passar per un carrer de Figueres. Va ser una visió –tan inesperada com fugaç– que em va deixar preocupat: estava extremadament prima i semblava exhausta.

Va passar, però, que ens vam trobar al cap de pocs mesos i la vaig veure bé, somrient com era habitual en ella. Ens vam posar una mica al dia. Em va dir que havia tingut un nen i que la seva sogra vivia a Figueres. També em va confessar que s'havia vist una mica sobrepassada per la maternitat. O que s'havia sentit molt cansada. Li vaig dir que era comprensible, que la meva dona ho havia passat fatal els primers mesos després de tenir la meva filla petita. I ella va concloure dient que les generacions dels nostres pares i avis estaven fetes d'una altra pasta, perquè ho suportaven tot amb un altre ànim. No sé si hi havia una veta de culpa en les seves paraules o és un matís que he afegit després, en recordar l'escena. 

Aquesta va ser l'última vegada que la vaig veure. I em vaig sentir alleujat, perquè em vaig convèncer que aquella aparença extenuada de feia uns mesos era per haver estat mare. I jo vaig seguir amb la meva vida, empès pel vertigen diari, pel dia a dia amb fills, per la feina, per les preocupacions domèstiques, per la il·lusió de publicar un nou llibre, per tantes coses, per moments dolents, també, vivint, al cap i a la fi, sense saber, sense ni imaginar-me, que a la Maria li quedaven pocs mesos de vida aquella última vegada que la vaig veure.

He estat sis o set anys sense saber que havia mort, sense saber que va passar molts mesos esgotada, anant de metge en metge fins que li van trobar el motiu de la seva fatiga, sense saber que al final li van diagnosticar un càncer i ja no es va poder fer res, sense saber que, malgrat tot, va mantenir l'enteresa, tot i que deixava un nen petit, tot i que tenia tot just 40 anys.

Tampoc aquesta vegada li vaig poder fer una abraçada, l'abraçada que ella sí que em va fer quan creia que jo havia mort. Ni li vaig poder dir que va ser algú molt important en una etapa de la meva vida. Ni guardar-li el dol quan corresponia, i no aquest dol anacrònic que sento ara, aquest dol culpós, aquest dolor dels que no creiem en Déu i no tenim ni el consol de pensar que ens estan escoltant des de qui sap on.

Durant aquell curs en què ens vam fer amics, la Maria tenia dos amors platònics: Alejandro Sanz i el nostre professor de Literatura Catalana. Un dia, en acabar una de les seves classes, es va acostar al professor, li va donar un paper amb una estrofa de la cançó Si hay Dios… i li va preguntar si allò es podia considerar literatura. Abans que ell respongués, va començar a cantar l'estrofa. El professor va somriure, amb un somriure murri que era sorprenentment semblant al d'Alejandro Sanz. No puc descriure la tendresa que em va provocar aquella escena.

Com havia de saber jo aleshores, en aquell moment, quan tot semblava una alegre i despreocupada expectativa, que la lletra d'aquella cançó tornaria gairebé trenta anys després convertida en aquesta dolorosa disculpa llançada al buit: "Podria haver-te dit que m'importes, això i un milió de coses, ho podia haver fet i no ho vaig fer, no sé per què".