De vegades, els que comentem coses dels lazis, ens sentim una mica com el gallo Claudio dels dibuixos animats. El que quan no tenia res millor a fer, deia “anem a pegar una mica a aquell gos ximple”. El gall s’acostava al gos, que era un bulldog fent permanentment la migdiada davant la seva caseta, li aixecava la cua i li donava uns bons cops al cul.

Però per què el gall pegava al gos, que no estava fent res, només dormir la migdiada? Misteri. Potser pel plaer de pegar. I també perquè el gos, per ximple, s’ho mereixia.

Però de vegades també un ja es cansa de donar cops a aquests gossos ximples, a aquells polítics que van fracassar clamorosament, van fer el ridícul i, en comptes de quedar-se a casa comptant els bitllets que van guanyar a costa de l’erari públic per portar Catalunya gairebé a la fallida, encara de tant en tant volen sortir a la palestra, o si més no treure el morro del femer de la Història.

El femer de la Història: aquell lloc on Trotski va llençar famosament els menxevics (que no eren tan bèsties i malvats com ell i els seus, com el mateix Trotski va poder comprovar anys després, quan Stalin va assassinar primer tota la seva família i després a ell mateix, mitjançant el piolet que li va clavar al cap el català Ramon Mercader).

És que no s’adonen que no són ningú, i que quan treuen el morro del femer el màxim que aconsegueixen és provocar vergonya aliena? Per què no es mimetitzen amb el terreny?

Però és que no s’adonen que el seu temps ha passat? No s’adonen de com arriben a ser pesats, de que són fastigosos? Ahir, fins i tot El País editorialitzava en un to de fastigueig i cansament sobre la nova iniciativa de cinc prohoms lazis, cinc exconsellers de Cultura que, a compte d’uns frescos del monestir de Sixena que encara custodia el MNAC i que, per manament judicial inapel·lable, ha de retornar als seus legítims propietaris, el Govern d’Aragó, han posat una denúncia contra la jutgessa que així ho va dictaminar per “prevaricació”.

Jo no sé per a què escric. Les pintures de qüestió ja vaig explicar aquí que són força roïnes; encara que et diguin que són una joia artística incomparable, creu-me, no són la Mona Lisa ni L’Últim Sopar de Leonardo. La pura i trista veritat és que estan irremeiablement carbonitzades, com he pogut constatar cada vegada que he visitat el museu per veure altres coses més interessants o per treballar a la seva lluminosa biblioteca.

Amb un cansament i menyspreu semblants als de l’editorialista d’El País, però amb el to flippant al qual ens té ben acostumats, publicava ahir en aquest diari Ramón de España una columna sobre el tema. La titulava La conjura dels exconsellers. Vaig suposar que de manera tàcita al·ludia a la popular novel·la de Kennedy Toole, la hilarant La conjura de los necios. Potser ell no pensava en aquesta referència, però el subconscient el va trair.

Lluís Puig, Laura Borràs, Àngels Ponsa, Joan Manuel Treserras i Ferran Mascarell són els cinc exconsellers de Cultura que han sortit del sepulcre de l’oblit o del femer de la història, i s’han atrevit a posar una demanda contra la jutgessa que va dictar sentència segons el seu lleial saber i entendre i els seus coneixements de les lleis i de la jurisprudència, i de la qual es pot imaginar que, com a mi, li importen un pebrot les pintures de Sixena. L’acusen de prevaricació, ni més ni menys. Bé, hauran de pagar les costes, i mereixerien també una multa, per pesats.

Siguem clars: Lluís Puig era un taujà, en el seu currículum el més destacat és que abans de ser conseller va ser bomber i especialista en cultura popular, és a dir, càntirs i brodats. Ara crec que és a Brussel·les, fent el beneit al Consell de la República. O potser ja ho ha deixat.

Laura Borràs va ser una trepa consumada que volia fer creure que era molt més culta del que era, com va deixar ben clar un justament famós article de Jordi Llovet. Va embolicar tant com va poder, i va ser condemnada en judici per falsejar contractes per beneficiar un amic quan dirigia una entitat de projecció de la llengua catalana.

Treserras era d’ERC, conseller en un tripartit responsable, si no m’equivoco de dates, de la presència sectària i polèmica de la “literatura catalana” a la Fira de Frankfurt del 2007. Se’l recorda sobretot per la ràbia que li va agafar el col·lectiu artístic arran de la seva gestió de Santa Mònica.

A Àngels Ponsa ningú la recorda, però no és culpa seva, va durar poc, un any, i a més li va tocar la Covid.

Pel que fa a Mascarell, com a conseller és recordat sobretot per ser un giracamises i per adular servilment Artur Mas (“President, estàs fent Història!”, li deia, mentre aquest ens portava pel pedregar).

Observeu que la denúncia d’aquests rebuigs no la signa cap altre conseller de Cultura que va estar molt (i molt malament) involucrat en el tema de Sixena: Santi Vila, avui a l’Ajuntament de Barcelona, segons crec. Però és que es dóna el detall que Santi Vila sí que és intel·ligent i culte, sens dubte molt més intel·ligent que els cinc signants, i no està per bajanades.