Josep Pla, el millor escriptor català que també escrivia en espanyol, va embarcar, un dimarts 28 de maig de finals dels 50, a la motonau israeliana Teodoro Herz. Era el primer viatge de la ruta Marsella-Haifa d'un vaixell construït a Hamburg a compte de les “reparacions” que Alemanya va pagar a Israel després del genocidi. El 95% del passatge era israelià o desitjava ser-ho. “És literalment increïble”, li va explicar a Pla una senyoreta de Zuric, “pensar que no hem tingut vaixells des de l'època de Salomó”.

Amb el viatge a la terra promesa, el català va escriure un reportatge en fascicles per a la revista Destino que s'ha convertit en un llibre de l'editorial del mateix nom: Israel el 1957. Molt interessant. Cal llegir-lo per posar al seu lloc les flotilles antijueves d'Ada Colau pel Mediterrani i els viatges podemites de final de curs a diverses dictadures.

Quan l'escriptor empordanès va arribar al port de destinació, Israel comptava amb 10 anys d'existència i ja havia patit dues guerres. Els sis milions de víctimes jueves de l'Holocaust, de la Shoah, eren a la memòria de tot el món.

Alguns, que s'autoconsideren “millors entre els bons” i es diuen d'esquerres, estan avui convertint Catalunya, també la cosmopolita Barcelona, en un entorn hostil per als jueus. Això m'ho va explicar, compungit, un jove israelià que va aterrar fa nou anys a la Ciutat Comtal amb el seu marit (sí, a més de jueu, és gai, pare i espòs). Ell mateix bromeja amb aquesta condició que, en tants llocs, obliga a estar alerta.

Diverses famílies catalanes de cognoms hebreus fa dècades que contribueixen, a través de les seves empreses i iniciatives, a la prosperitat de Catalunya. I els que comptem, comptem, amb algun cognom d'origen sefardita, som legió a Espanya. Molts Martínez (fills de Martín) provenen de jueus conversos; van adoptar aquest cognom tan comú per poder convertir-se en cristians nous sense cridar l'atenció.

Lamentablement, el 2025 i 2026 es profanen cementiris jueus (fa uns mesos, el de Les Corts) o “se senten crits antisemites a les manifestacions”. I els alcaldes reaccionen ben poc davant d'un esgarrifós mapa en què es “assenyalen” negocis jueus o vinculats a Israel a la província de Barcelona. Dona vots.

Els terroristes de Hezbollah, que s'amaguen en túnels que ells mateixos construeixen sota hospitals i escoles, són innocents. Per donar suport a la seva lluita, l'exalcaldessa Ada Colau i altres afins es van embarcar a la Global Sumud Flotilla i es van dirigir a Gaza. No van poder fer el bé, com ja sabien, perquè els israelians han deixat d'estar per bromes de pijosprogres. Els van detenir. Una vintena d'aquests herois van tornar a casa en avió pagat amb diners públics.

A finals dels 50, quan l'empordanès Pla va viatjar a Israel, va anotar amb admiració “els esforços, les dificultats que van haver de vèncer, per acabar amb la deixadesa i la pobresa en què es vivia a Palestina”.

Ja a principis del segle XX, els jueus van comprar terres àrides, buides i despoblades de l'antic Sultanat Turc per cultivar-les. Va néixer, amb elles, el kibutz; l'agricultura comunitària que va domesticar el desert. Pla descriu així la feina dels immigrants semites: “Quan s'observa l'entusiasme estoic i refredat amb què els jueus han emprès la lluita contra el desert del Neguev, la substitució que han aconseguit, s'entén que la determinació dels jueus de romandre a Israel és irrevocable”.

El 14 de maig de 1948, Ben Gurion va proclamar la independència de l'Estat i el 15 va cessar el mandat britànic a Palestina. Aquell mateix dia, Israel va ser envaïda pels exèrcits dels cinc països limítrofs: Líban, Síria, Transjordània, Aràbia Saudita i Egipte. No eren palestins qui els atacaven, sinó els exèrcits de les nacions veïnes. Va ser un any de lluites. El 1956 va començar la Guerra del Sinaí, emprès per Israel, França i Anglaterra contra l'Egipte de Nasser que havia nacionalitzat el Canal de Suez i n'impedia el pas. El 1967, com alguns recordaran, va tornar l'enfrontament amb la Guerra dels Sis Dies. Israel va confirmar la seva potència bèl·lica.

El gran escriptor empordanès es riu dels tòpics que cauen sobre els israelites:  “El jueu, escriuen alguns, mai no serà un treballador. Serà sempre comerciant, prestador o banquer. No serà agricultor, ni un bon soldat ni un militar acceptable…” Aquestes simplicitats han quedat desmuntades, encara que el mateix Foreign Office britànic, després de la II Guerra Mundial i la massacre nazi, seguia creient que “els jueus no es sacrificarien per la idea titànica de crear Israel”.

“Viure a Israel”, explica Josep Pla, “no és precisament fàcil, es necessita una gran força i un enorme idealisme. Implica prescindir de moltes comoditats. Precisament, tot això fa que l'experiència d'Israel sigui apassionant”.

Per cert, sabeu qui va ser el primer país a reconèixer l'Estat d'Israel? L'URSS. Llàstima que no acabem mai amb “l'antisemitisme dels socialistes imbècils”.