Atacat per les conseqüències econòmiques de la guerra, Donald Trump atura el conflicte i ofereix una treva de cinc dies als aiatol·làs perquè desbloquegin l'Estret d'Ormuz. Són les coses de TACO, el feliç acrònim de “Trump Always Chickens Out”, traduïble com Trump Sempre S'arruga, que li han tret els seus crítics a aquest subjecte d'irrefrenable impuls narcisista, capaç d'atemorir el món amb una destrucció total de l'Iran i, al cap d'una estona, calmar els ànims amb un enviat de la República Islàmica, que Teheran desmenteix.

Entre declaració i declaració, el president tanoca ha ficat a la Casa Blanca una talla escultòrica de Cristòfor Colom, obra de Zurab Tsereteli, dos metres més alta que l'Estàtua de la Llibertat. Tsereteli és autor d'una figura del tsar Pere el Gran, situada al Kremlin i coneguda per ser l'“estàtua més lletja del món”, diu Marc Singer, periodista de The New Yorker, a la seva biografia del president nord-americà (Trump and Me). Gràcies a la versió amb toc d'humor de Jesús Sérvulo González, sabem que l'estatuot del pobre Cristòfor Colom és un regal anterior de Putin a Washington, un fet que ara pren importància pel desvari geopolític dels dos líders més poderosos del planeta.

Aquests dos estan fets l'un per l'altre. Bombardejen, envaeixen, amenacen, es reuneixen de tant en tant, fanfarronegen i, de passada, intercanvien arqueologia kitsch amb naturalitat, com aquell que regala per Nadal samarretes Lily Silk o rep pijames de Raph Lauren.

El 2025, Trump va complir una de les seves promeses de campanya: recuperar la celebració del Dia de Colom, que diversos estats del país commemoren com el Dia dels Pobles Indígenes. El president no bromeja: “Sota el meu lideratge, la nostra nació es regirà ara per la veritat que Cristòfor Colom va ser un autèntic heroi nord-americà”.

No se'n parli més. El president que assetja la Fed perquè baixi els tipus d'interès ha posat el món potes enlaire. A Espanya, l'escut social de Sánchez per evitar els efectes de la inflació ha estat secundat pel bazuca de 400 milions de Salvador Illa, el president que reclama compromís. Altres no responen, com el PP i Podemos, instal·lats en el No, però contrapesats per Junts, que surt del forat i diu Sí per pur càlcul cameral.

Alguns ni parlen, com Esquerra, entre la resignació i la infelicitat. L'esquerra de l'esquerra és un erm i l'esquerra territorial és un engany, que defensa els propietaris de pisos —davant el proper Decret de Lloguers— a l'estil agrícola de l'Institut Català de Sant Isidre (Foment): fires, misses i festes.

Quan es tracta d'estrènyer-se el cinturó hi ha dues coses que funcionen: la contenció i el model de benestar; el calvinisme i l'aparell d'Estat. La resta són promeses o amenaces com les que llença Vox, renovador d'aquells joves airats d'Alejandro Lerroux, una pessigada trumpista de la llunyana Segona República, el món d'ahir.

A Donald li cauen els anells al daurat Despatx Oval; sabem que acoquina però que sempre es replega. Ara li diuen TACO perquè s'acovardeix per por a la temuda estanflació americana; chickens out, gallines fora!