No donava crèdit que fos el mateix president qui m'expliqués l'acudit. I sí, ho feia entre rialles, com qui gaudeix tornant una vegada i una altra a una jugada que li va sortir rodona.

—President, president —deia el general—, ja hem arribat al destí, però aquí no hi ha desert ni hem trobat àrabs.

—Però on són? —reclamava el president—. Deixi'm mirar-ho al centre de comandament i al GPS.

Que han arribat a Hawaii, imbècils! Que era a Kuwait on havien d'anar!

Rialles.

Era l'expresident d'Hondures, Rafael Leonardo Callejas, explicant per enèsima vegada l'acudit que ells mateixos van improvisar a la Cancelleria quan Hondures va decidir sumar-se a la coalició internacional del president Bush pare a la primera guerra del Golf, després de la invasió de Kuwait el 1990.

Callejas era un polític astut. Hondures, en aquell moment, era un país molt endeutat, amb una economia que semblava despertar, encara que amb la mandra estructural de qui porta massa temps sobrevivint a crèdit.

Estats Units, amb Dick Cheney al capdavant de l'impuls estratègic gairebé més que el mateix Bush, va llançar primer l'Operació Escut del Desert, a l'agost de 1990, i després l'Operació Tempesta del Desert, al gener de 1991.

Com sol passar en aquests casos, un cop presa la decisió militar, Washington va recordar de sobte que existia la resta del món i va començar a demanar suports per vestir la guerra de coalició internacional.

Callejas va entendre la lògica abans que d'altres. Hondures no tenia gaire a oferir excepte voluntat política, una relació discreta amb Estats Units i el valor geoestratègic de servir de suport a operacions nord-americanes a Centreamèrica. Però de vegades, en política exterior, arribar primer val més que arribar fort. I això ho va veure de seguida.

Va trucar al seu ambaixador a Washington i li va ordenar que anés a la Casa Blanca a comunicar que Hondures donava suport als Estats Units i volia formar part de la coalició. L'ambaixador, incrèdul, devia pensar que era el destinatari d'una broma de mal gust. Coneixia de sobres l'estat real de les forces armades hondurenyes i sabia que allò sonava més a gest que a desplegament. Però va obeir. Hondures anava a la guerra. O, sent més exactes, anava a apuntar-se a la foto de la guerra, que de vegades és on de veritat es reparteixen els beneficis.

Hondures va ser un dels primers països a mostrar el seu suport, i això li va donar una visibilitat desproporcionada respecte al seu pes real. La llista final de països aliats acabaria arribant a 35, però ser dels primers tenia premi.

Els nord-americans, que quan volen saben agrair i quan no saben guardar rancor, van aprofitar el gest per arrossegar-ne d'altres. Van convidar Callejas a Washington, li van donar honors, fotos al Despatx Oval, reunions amb Cheney i Colin Powell i, sobretot, una cosa que en política internacional cotitza més que molts comunicats solemnes: reconeixement útil.

Perquè la diplomàcia, encara que es disfressi de principis, gairebé sempre acaba passant per caixa.

El paper de les tropes hondurenyes va ser limitat, principalment de suport i seguretat, però va ser suficient per convertir Hondures en l'únic país centreamericà que va enviar tropes combatents a aquell conflicte concret. I aquí va començar la part veritablement interessant.

Estats Units va condonar a Hondures un deute bilateral de 431 milions de dòlars, el 91% del que el país devia a agències nord-americanes com la USAID i programes d'ajuda alimentària. Oficialment es va presentar com un suport a les reformes econòmiques del govern de Callejas. Naturalment. Aquestes coses mai s'anuncien com a pagament polític, encara que ho siguin.

En realitat, pocs dubten que va ser una recompensa directa per la participació hondurenya a la coalició contra l'Iraq. Aquells 431 milions representaven entre el 12% i el 15% del deute extern total del país, que rondava els 3.500 milions de dòlars.

No es va esborrar tota la llosa, però es va alleujar una part molt substancial. Més tard arribarien noves condonacions dins de la iniciativa per a països altament endeutats, però la de 1991 va ser la que va estar lligada de forma més clara i més immediata a Kuwait.

I no només això. Amb Kuwait ja alliberat, Hondures i diversos països del Golf van impulsar fons d'inversió per a infraestructures i desenvolupament que van reforçar la relació bilateral durant anys. El gest, per petit que semblés sobre el mapa militar, va deixar rendiment polític, econòmic i diplomàtic. Bastant més rendiment, de fet, del que solen obtenir molts governs que presumeixen de dignitat estratègica mentre no aconsegueixen ni respecte, ni contractes, ni influència.

La història té a més un final irònic. Hondures no es va perdre camí de Kuwait, com deia l'acudit. Encara que al principi ningú confiava gaire en la utilitat real de les seves tropes, i encara que l'estat del seu exèrcit no convidava precisament a l'entusiasme, el govern va insistir i va acabar enviant un contingent d'uns 400 efectius per a tasques de suport i vigilància, lluny del foc principal.

No van canviar el curs de la guerra, òbviament. Però no eren allà per això. Eren allà per ser-hi. Que és una diferència que molts moralistes no entenen i gairebé tots els polítics eficaços sí.

Això és, en el fons, el que va fer Callejas: comprendre que en certs moments l'oportunitat no consisteix a tenir raó, sinó a saber col·locar-se. Va veure que l'important no era liderar la guerra ni influir en l'estratègia, sinó ser el primer a alinear-se amb qui l'anava a guanyar i convertir un cost polític intern en un avantatge internacional tangible. És difícil negar l'astúcia de l'operació.

Per això resulta inevitable pensar en el present. La posició del Govern de Sánchez, condicionada per les pressions dels seus aliats, sembla molt més dissenyada per sobreviure al telenotícies que per defensar interessos nacionals a mitjà termini.

És una política exterior de consum intern, d'eslògan moral i càlcul domèstic, que sovint es paga després en silenci, quan arriben les factures de veritat: contractes que no es signen, inversions que s'escalfen, socis que prenen nota i sectors estratègics que descobreixen massa tard que la posada també cotitza, però a la baixa.

I Espanya, convé no oblidar-ho, no és precisament un actor irrellevant en la indústria de defensa. El paradoxal és que es vulgui conservar el prestigi, el negoci i la influència d'una potència seriosa mentre s'adopta el llenguatge adolescent de qui creu que la geopolítica es resol amb gestos de superioritat moral.

Després arriben les cancel·lacions, els menyspreus, la pèrdua de pes i el clàssic consol nacional: no serà la nostra guerra, és clar, però tampoc serà ja el nostre contracte.