Com que no n'hi ha dos sense tres, estem assistint al tercer acte d'autoflagel·lació i planyiderisme de la fauna woke comunistoide pija europea, sens dubte una de les tribus postmodernes més irritants que recordarà la història, a compte de la més que imminent caiguda de la dictadura criminal i sanguinària de Cuba, que fa 70 anys que manté els cubans i cubanes tancats en aquesta mena de “presó/illa”, convertida en un lloc de misèria absoluta derivada del prostíbul més gran del món, al servei de qualsevol que pugui pagar 10 dòlars, una samarreta o un paquet de tàmpax per una fel·lació.

Mentrestant, en aquesta Espanya de censura i de líder totalitari, just com passava el 1959, any de la “Revolució Cubana", la nostra nova Armada Invencible, liderada per Pablo Iglesias i altres exemplars de condició similar, han desembarcat a l'illa per recordar als cubans que la dieta a base de proclames i pobresa potser no sigui gaire rica en vitamines ni proteïna, però que és absolutament necessària perquè la resta de pijoprogres del món justifiquin la seva existència i tinguin alguna cosa en què inspirar-se per sentir-se guerrers d'alguna cosa.

Això sí, el desembarcament l'han fet des de la Business Class dels avions per anar directament a les habitacions dels grans hotels de les cadenes hoteleres, en la seva majoria espanyoles, de tot luxe, on aquí sí que no falta de res.

Després de veure'ls defensar el dictador Maduro i el seu règim bolivarià assassí i després de veure'ls votar al Congrés dels Diputats en contra de les dones iranianes i a favor del “Règim Teocràtic de la Forca” de Iran, òbviament a ningú li sorprèn aquesta tercera part d'espectacle, meitat lamentable meitat malvat, que colaus, iglesias, pisarellos, monteros i tota la colla ens estan oferint.

Lamentable, perquè ja causa més burla que una altra cosa, com un número decadent de mals pallassos de circ. Però sobretot malvats, perquè cal ser molt mala persona per conspirar a favor que les cubanes i els nens i nenes d'aquest país continuïn mantenint, amb el seu obligat “jineteo”, el règim corrupte i miserable cubà i els seus gerifalts, que no pateixen en absolut la manca crònica de tot a què tenen sotmès el seu poble.

O defensar com amb l'últim invent dels caps “Rabolución Cubana” per no desaprofitar res dels pingües guanys que reporten els cossos de les dones, a saber, la anomenada “Gestació Subrogada Solidària”, que són els mateixos ventres de lloguer, explotació reproductiva de dones i compravenda de nadons de qualsevol altre lloc, però passat pel màrqueting castrista. I funciona.

Us asseguro que dones que han estat criticant els ventres de lloguer a tot arreu estan guardant un silenci absolut si es tracta de criticar el que fan a Cuba. Bé ho sabem amb la meva estimada companya feminista argentina María José Binetti, amb qui vaig tenir el gran honor de ser expulsada d'una conferència que pretenia blanquejar els ventres de lloguer cubans. Sempre riem quan ho recordem, i no deixem d'al·lucinar recordant que moltes d'aquelles “expertes” sí es van quedar molt a gust en aquell fòrum.

Suposo que aquestes dones deuen patir allò que, de manera brillant, ha encunyat una altra gran amiga i companya feminista mexicana, Claudia Espinosa Almaguer: el conegut “Síndrome de la foto-Palla del Che”, que es tradueix en què hi ha determinades dones que són capaces de senyalar i denunciar abusos i violacions dels drets humans flagrants cap a nosaltres, sempre que passin en un sistema de lliure mercat, i així tot és culpa del capitalisme, però que se'ls desconnecta el cervell tan bon punt la iconografia guerrillera setentera entra en escena. I això aplica tant per acabar defensant dictadures caribenyes o règims teocràtics islamistes.

Jo espero que l'aïllament de Cuba acabi tan aviat com sigui possible, que la condemna a mort en vida de les cubanes sigui ja molt breu, i que l'esperança i la llibertat de la gent esdevingui la cura de la ceguesa (o la maldat) de les senyores que pateixen el síndrome descrit. Dic d'elles perquè dels homes de les “flotilles business aerotransportades” que defensen el règim castrista no n'espero res, ells són allà per diners i per puters. I, si no, digueu-me per què Silvio Rodríguez mai va demanar un fusell per aturar els pederastes de tot el món que devoren, literalment, les nenes cubanes cada dia.