Fa un parell de setmanes vaig voler comentar amb una amiga les meves impressions sobre Dream Count (Uns quants somnis, Penguin Random House, 2025), la darrera novel·la de Chimamanda Ngochie Adichie, una autora nigeriana establerta als Estats Units que els darrers anys s'ha consolidat com una icona del feminisme i la literatura postcolonial.

En les seves obres, Adichie tracta temes com els prejudicis, el racisme, la violència de gènere i la discriminació, a més de reivindicar les seves arrels africanes i la llibertat de la dona en el seu sentit més ampli.

Tanmateix, la meva amiga, que és una gran lectora i s'ha llegit la majoria dels seus llibres, em va dir que no pensava llegir-se aquest darrer perquè l'autora l'havia decebut. “Com pot ser que una feminista com Adichie hagi recorregut al ventre de lloguer per tenir fills?” Em va explicar aleshores que fa un parell d'anys, Adichie havia decidit ser mare per segona vegada, amb 45 anys, i havia tingut bessons gràcies a la maternitat subrogada. La seva decisió va causar un gran enrenou entre les seves seguidores feministes, entre elles, la meva amiga, que ha decidit “cancel·lar-la” temporalment com a escriptora per una decisió que ella considera un “abús de poder econòmic i social” per part d'una dona acomodada envers una altra més vulnerable.

“Molta gent diu que està malament llogar el cos d'una dona. Argumenten que és deshumanitzador. És cert que pot ser-ho, però crec que el que importa és com es fa, i crec que es pot fer de manera ètica”, va dir Adichie en la seva defensa al diari nigerià Times. A més, és la mateixa gent que diu que les dones poden fer el que vulguin amb el seu cos, i aquí hi ha una contradicció”, va afegir.

Adichie, igual que les dones de les seves novel·les, no pretén ser una heroïna, una feminista modèlica, sinó una persona amb totes les seves debilitats i incoherències, que comet errors i n'aprèn, i que, sobretot, no jutja. “Confio que, si alguna cosa bona surt de tot això, hi hagi més dones que se sentin menys avergonyides de parlar sobre com han arribat a la maternitat per vies no tradicionals. Crec que hi ha dones que tenen nadons mitjançant gestació subrogada, o que adopten nadons, que s'amaguen durant nou mesos perquè la nostra societat és molt crítica, i no crec que això sigui bo per a ningú. Però, ja saps, la meva filla i els meus nadons són el regal més gran que m'han donat, així que no me'n penedeixo de res”, va dir l'autora nigeriana, que, malauradament, va perdre un dels seus bessons l'estiu passat, a causa d'una negligència mèdica en un hospital de Lagos.

Com a feminista que sóc, crec que cada dona pot fer el que li doni la gana per satisfer el seu desig de ser mare, sempre que no hi hagi coacció o abús pel mig. “És un caprici de la classe acomodada tenir un fill mitjançant ventre de lloguer?” Sí. Però no ho és també tenir dues cases, passar les vacances en un país en vies de desenvolupament, tenir una assistenta de la llar filipina?

En un món dominat per la immediatesa, la sobreabundància d'informació i les falses veritats, Adichie defensa la literatura de ficció com l'única forma de narració honesta que ens queda.

“Avui dia, existeix una desconfiança creixent cap al periodisme”, diu Adichie en una entrevista recent per al Courier de la UNESCO. “Molts aspectes del periodisme, com la seva objectivitat i la veracitat dels seus fets, s'han tornat qüestionables. En aquest context, és més probable que la gent confiï en la ficció, perquè no parteix d'un context polític ni pretén ser exclusivament factual”, afegeix. Segons Adichie, la ficció té un poder únic per transportar-nos a les vides i motivacions d'altres persones, a més de tenir capacitat per commoure'ns. “Mentre que el periodisme ens explica què va passar, la ficció ens explica com es va sentir. I, com a éssers humans, ens commou més quan les nostres emocions s'involucren en una història”, conclou.