Una de les conseqüències d'agitar el vesper d'Orient Mitjà és una notable escalada del preu del petroli, aquell producte del qual suposadament ens havien de salvar les renovables… doncs no, seguim en plena economia del petroli, ens pesi o no.

L'influència del petroli en els costos quotidians és múltiple, però per reduir-la, subvencionar no és necessàriament el més eficient. Si els polítics deixessin parlar els tècnics, potser trobarien solucions millors i més barates.

Sense dubte, l'impacte més rellevant dels increments del preu del petroli és en els combustibles. I, sempre que pugen els preus, sembla que ens oblidem que hi ha un actor que aconsegueix “beneficis caiguts del cel”: l'Hisenda pública, perquè el preu dels combustibles es compon d'impostos, matèria primera i una mica de marge comercial.

Una mica més del 50% del preu final dels carburants són impostos, dos: l'Impost especial sobre carburants i l'IVA. I, per al 2027, està previst un nou impost de la Unió Europea.

Si el Govern vol evitar que pugin els combustibles, ho té molt fàcil. Tant, com que el preu real de la gasolina està al voltant dels 80 o 90 cèntims, i aquí s'inclou el cost del petroli, el del refinat, el transport i el marge per a tots els que intervenen en la cadena de subministrament: des del que està al pou de petroli fins al de la benzinera. La resta, els altres 80 o 90 cèntims, són per a Hisenda.

Per baixar els altres 90 cèntims, els reals, el primer és entendre que no tot el petroli és igual. La principal, que no única, diferència és la densitat. Hi ha petròlis des de molt lleugers fins a extra pesats. Els molt lleugers són ideals per a gasolines, els pesats, per a quitrans.

La indústria petroliera és força complexa i les refineries estan, en general, dissenyades per a un tipus de petroli. Una refineria dissenyada per processar petroli àrab ha de fer canvis de calat per poder processar petroli veneçolà. Per això, assumir que el petroli que no surt per l'estret d'Ormuz pugui ser reemplaçat per petroli veneçolà és molt suposar.

El preu, a més, es fixa en un mercat molt estructurat i complex. Tan important per fixar el preu són els productors com els actors del mercat, inversors professionals i molt sofisticats on es mou moltíssims diners, també en forma d'opcions i futurs.

És evident que el tancament d'Ormuz és un esdeveniment molt seriós, perquè bloqueja fins al 20% de la producció mundial, però no és menys cert que alguns vaixells entren i surten, en funció de la seva bandera i que, més aviat que tard, l'Exèrcit americà prendrà el control de la zona o, almenys, baixarà els riscos per als petrolers.

Si l'equació no fos prou complexa, la propaganda nord-americana fa que la volatilitat del mercat sigui extrema, i es mogui el preu un 10% o un 20% per simples comentaris.

La manera més eficaç de controlar els preus, a més d'assegurar el pas per Ormuz, és actuar sobre l'oferta. En aquest sentit, Trump ha alliberat l'embargament al petroli rus, i molts països estan alliberant reserves estratègiques.

El Japó compta amb més de 400 milions de barrils en reserva, és a dir, més de 250 dies del seu consum. Els Estats Units tenen reserves per a 100 dies d'importacions, però és que els Estats Units exporten petroli, per la qual cosa podrien forçar la màquina de producció. En general, els països més desenvolupats tenen, almenys, reserves per a 90 dies d'importació. Es calcula que hi ha més de 2.000 milions de barrils en reserva.

Esperem que la crisi duri menys de 90 dies, que el Govern toqui els impostos i que, a poc a poc, torni la normalitat.

En qualsevol cas, hem de recordar que el petroli va arribar als 180 dòlars per barril (preu ajustat per inflació) en la crisi de 1973, i ara “encara” estem al voltant dels 100-110. Crisi, potser; pànic, de moment, no.