El principal problema de l'educació a Catalunya no és la manca de diagnòstics, sinó la incapacitat per sostenir polítiques estables en el temps.
Des de fa anys s'acumulen evidències sobre el deteriorament dels resultats, l'augment de les desigualtats i la pèrdua de prestigi de l'escola pública. I, tanmateix, cada intent d'introduir canvis, per limitats que siguin, topa amb una mateixa dinàmica: el bloqueig sistemàtic per part dels qui diuen defensar-la.
La vaga llançada per Ustec, juntament amb altres sindicats “folloneros” com CGT, respon a aquesta lògica. No estem davant d'una discrepància puntual sobre un acord insuficient, sinó davant una manera d'entendre l'acció sindical basada en la confrontació permanent.
El pacte assolit entre el Departament d’Educació amb CCOO i UGT —amb millores salarials, reducció de ràtios i reforç de recursos— podia ser discutible, però representava un avenç important. Ustec ha optat pel contrari: convertir-lo en motiu de conflicte i obrir una escalada sense horitzó clar.
No és la primera vegada. Sempre recordaré que durant el primer tripartit presidit per Pasqual Maragall aquest mateix sindicat ja va actuar com a força de desgast davant reformes i millores que pretenien modernitzar el sistema. Aleshores, com ara, el discurs era la defensa de l'escola pública; en la pràctica, el resultat va ser la paralització de canvis necessaris, cosa que, a la llarga, va accelerar la fugida de les classes mitjanes a la concertada.
Més revelador encara és el que va passar durant els anys del procés. En aquell període, la combativitat sindical va donar pas a un alineament polític amb els governs independentistes. L'escola va deixar de ser només un espai educatiu per convertir-se també en un escenari de mobilització ideològica. Aquesta mutació explica en part la deriva actual: un sindicalisme que combina reivindicació laboral i agenda política, i que utilitza el conflicte com a instrument ordinari d'acció.
El problema és que aquesta estratègia té conseqüències. Cada vaga, cada jornada perduda, cada episodi d'inestabilitat erosiona la confiança de les famílies en l'escola pública. En un sistema ja tensionat, la repetició de conflictes actua com un factor d'expulsió silenciosa cap a la concertada i la privada. El resultat és paradoxal: en nom del que és públic, s'hi contribueix a debilitar-lo.
Cal dir-ho amb claredat: el dret a vaga és inqüestionable, però el seu ús reiterat com a mecanisme de pressió estructural acaba tenint efectes contraproduents. Quan el conflicte deixa de ser excepcional i es converteix en norma, el sistema deixa de poder reformar-se.
Catalunya necessita exactament el contrari del que avui representa Ustec: acords amplis, continuïtat en les polítiques i un mínim sentit de responsabilitat compartida. L'educació no pot continuar sent ostatge de pols sindicals corporativistes ni d'agendes que anteposen la confrontació a l'interès general.
Perquè, al final, la pregunta és senzilla: a qui beneficia aquest bloqueig? Sens dubte, no als alumnes, ni a les famílies, ni a la pròpia escola pública. I quan això passa de manera reiterada, ja no estem davant d'un conflicte legítim, sinó davant una forma d'irresponsabilitat política disfressada de reivindicació sindical.