A la política catalana abunden els gestos solemnes, però escassegen els miracles.

Potser per això, davant el pols pressupostari entre Salvador Illa i Oriol Junqueras, un comença a pensar que la Generalitat necessitarà alguna cosa més que negociadors, tècnics d'Hisenda i llargues nits de cafè al Palau. Potser el que calgui sigui directament una intercessió celestial.

No seria tan estrany. Al cap i a la fi, tots dos protagonistes comparteixen una devoció que rarament apareix als comunicats oficials: tots dos són catòlics practicants i no amaguen la seva afició dominical pel banc de l'església.

Illa, format en ambients socialcristians del PSC; Junqueras, historiador i home de fe que cita amb naturalitat sant Agustí. Amb aquest currículum espiritual, el lògic seria intentar resoldre el desacord pressupostari per la via sacramental.

Proposo, doncs, una solució institucional que Catalunya, amb el grup Godó i Ràdio Estel al capdavant, entendria perfectament: que intervingui Montserrat!

No seria la primera vegada que la muntanya sagrada actua com a escenari de reconciliacions polítiques. N'hi hauria prou que l'abat convoqués tots dos dirigents a una discreta reunió a l'hostatgeria del monestir, lluny del soroll parlamentari i de les filtracions interessades. Allà, entre cants gregorians i vistes al massís, potser sigui més fàcil recordar algunes virtuts clàssiques del catecisme: la prudència, la temprança… i, sobretot, la caritat política.

Perquè el que ara contemplem té alguna cosa de disputa teològica. Illa vol aprovar uns pressupostos que transmetin estabilitat institucional i normalitat governamental. Junqueras, en canvi, ha decidit plantar-se mentre el Govern espanyol no concreti un compromís clar amb una exigència d'ERC: la cessió de l'IRPF a la Generalitat, pas que els republicans consideren decisiu per avançar cap a un model de finançament proper al concert econòmic.

Així doncs, la discussió no gira tant entorn de partides pressupostàries concretes com d'una qüestió de fe política: la confiança que Madrid complirà —o no— amb el que s'ha acordat amb el PSC.

Junqueras exigeix garanties abans de beneir els comptes; Illa, mentrestant, intenta tirar endavant la legislatura sense plantejar un impossible a La Moncloa abans de les eleccions andaluses. Cadascú defensa la seva doctrina amb fervor gairebé apostòlic, mentre els fidels esperen algun signe d'entesa.

A Montserrat, però, les disputes solen relativitzar-se. Davant la Moreneta, fins i tot els debats sobre finançament autonòmic adquireixen una dimensió més modesta. Potser n'hi hauria prou que l'abat els recordés un principi elemental de l'evangeli polític: que governar també consisteix a pactar.

Qui sap. Potser, després d'un àpat frugal i una passejada pel claustre, Junqueras descobreixi que la seva exigència és negociable o, almenys, ajornable. I que, amb un petit acte de contrició per ambdues parts, l'acord no requereix miracles. Encara que, tractant-se de la política catalana, tampoc estaria de més descartar la intervenció divina.