Un dels pocs avantatges d'utilitzar la Línia 1 de Rodalies de Barcelona és poder veure el mar, si una multitud de companys usuaris no ho impedeix (la qual cosa sembla ser un atavisme interioritzat amb la pròpia acció d'utilitzar Renfe), observant la tasca alimentària de les aus marines mediterrànies.

Com si fos un servent de la nit, volent denunciar l'entrada del Sol als dominis de Selene, els corbs marins o “cormorans” (abans escassos, ara, gairebé diaris) alegren el trajecte a l'ornitòleg aficionat, i deixen enrere tota connotació tel·lúrica (a la qual la mitologia de diferents països i cultures els ha condemnat pel seu vestit negre i, una mica serpentiforme, figura).

Els corbs marins (siguin grans o de plomall, com els que freqüenten el port de Premià de Mar, o, fins i tot, la desembocadura del Besòs) són aus de forma singular i comportaments pintorescos (sent especialment suggerent la aparatosa forma que tenen d'assecar les seves plomes mullades al Sol, estenent les ales, com volent denunciar que no són criatures de la nit).

En el meu record individual, compartit amb bona part del col·lectiu, els corbs marins em recorden temps passats, i guerras que ja van tenir lloc.

Nascut el 85, els meus primers records sobre què és una guerra van ser les sagnants (i escassament equiparables en crueltat i traïdoria amb qualsevol dels conflictes propers posteriors) guerres de l'antiga, gairebé modèlica, Iugoslàvia i…, per raons diferents, la Guerra del Golf amb els corbs marins i Marta Sánchez.

En la psique col·lectiva és comú recordar el pobre cormorà banyat en petroli per una marea negra produïda pel bo de Sadam. Utilitzant l'empatia ecologista i l'evident crueltat mediambiental del succés, els mitjans van donar la imatge d'una au esgarriada víctima de la barbàrie iraquiana… com si fos un cormorà de Socotra.

Aquesta espècie, pròpia de segons quines zones del Golf Pèrsic i, sens dubte, de la màgica i llegendària illa de Socotra (la morada de l'Au Fènix o de l'Au Roc de Simbad el Marí) sembla ser que mai freqüenta la zona on es va imputar tal tragèdia durant aquella època de l'any… i que EEUU, amb la complicitat dels seus mitjans de comunicació, va fer un bast muntatge amb ànim de sensibilitzar la població de les seves intencions petrolieres. L'ardit de la mentida va intentar ajudar en la justificació d'una guerra llunyana.

Aquests dies, Javier Gomá ha denunciat la poca traça dels EEUU en la seva visió imperial, a diferència de l'Imperi Romà. Mancat de complexitat, i manifestament trencador de tota legitimitat jurídica o moral, l'administració Trump està actuant globalment, amb un punt de vista molt local-nacional i uns interessos poc dissimulats, servint unes directrius paradoxalment fosques i, en ocasions, manifestes.

Al prosaic, i continu, incompliment sionista de les resolucions de Nacions Unides (l'últim intent, de moment infructuós, d'establir una mena de governança global amb una mica de dret democràtic cosmopolita) s'hi uneix el suport d'una administració, amb cara d'agent de bullying, que està comprometent la seguretat internacional intervenint de forma brutal, sense atendre a normes i sí a trets.

Qualsevol intent legitimador de, abans o després fallits, estats teocràtics està a les antípodes del meu pensament, considerant que tota religió ha d'estar lluny del poder polític i que, davant el relativisme del woke i del bonisme cosmopolita, existeixen unes normes i valors, que han fet progressar la Humanitat en el seu conjunt, i que es plasmen en uns Drets Humans universals i unes institucions, que, encara febles i violades, segueixen sent del millor que la nostra política global mai hagi somiat.

La multilateralitat està sent atacada. Repartint-se, aparentment entre tres, el nostre planeta en comú, la UE es veu empetitida per la seva manca de política exterior comuna, més quan el Canceller del seu estat més poderós, és a dir, Friedrich Merz, sucumbeix al ridícul i la servitud (aterrit per les conseqüències dels vetos econòmics nord-americans a la seva indústria de l'automòbil) davant Trump, afegint-se a la crítica pública d'una administració d'un país europeu germà (aquesta “Espanya perdedora”, a la qual EEUU deu, en part, la seva història i independència).

La mentida ens va fer humans, i és la base de tota negociació. Qualsevol posicionament polític amaga centenars de primes i reduir-ho tot a judicis categòrics i taxatius és una simplificació, tan còmoda com superficial.

El posicionament “pacifista” del nostre Govern és aparentment lloable quant a acte de sobirania i de defensa del Dret Internacional (si pogués veure's totalment al marge d'una feblesa parlamentària, i de compromisos electorals), que ens posiciona com un estat valent, coneixedor de la seva posició històrica (com Itàlia reconeix afegint-se, des de les antípodes ideològiques, a una mateixa postura).

Més enllà de l'operativitat de la mateixa i de si Espanya, realment, no pot no participar (com les maniobres a Xipre demostren), el posicionament del nostre Govern en aquesta ocasió és digne de celebrar per parts.

Si no fos per la inconsistència i incoherència que ha comès en altres qüestions, o el que és el mateix, la postura oficial davant el Sàhara Occidental i la “traïció” a Algèria (ara que Qatar no pot subministrar gas pel conflicte o ho farà amb dificultats… i que l'Administració Trump, amb el seu gas liquat, ens amenaça amb tallar el subministrament).

A la manca de política exterior espanyola coherent (vegeu la “foto de les Açores” o la desvergonyiment sahrauí), des dels inicis de la democràcia contemporània nacional, s'hi uneix la debilitat, manifesta, de la defensa, necessàriament comuna, europea.

Mentre les guerras i conflictes es multipliquen i la nostra seguretat, de moment econòmica, es complica, avui, com sempre, som víctimes d'allò que ens va fer animals conscients: la mentida.

Davant el soroll, els biaixos i les pertorbacions només hi ha i hi haurà una única, i més pacífica, garantia per a la nostra convivència: el Dret. Per damunt de tot, i en una època pessimista per necessitat, i amb mil problemes propis, seguirem relaxant-nos veient el maldestre volar dels simpàtics, i sempre inspiradors, corbs marins.