El mecanisme mestre que regeix la política espanyola és la batalla electoral. No hi ha més. Ni les estúpides narratives dels politòlegs ni les terrenals lògiques de poder que devoren els partits –organitzacions clientelars que es condueixen per la llei de la submissió i la filosofia del do ut des– importen en excés.

Sàpiguen-ho, estimats indígenes: quan puguem votar, que això també depèn dels governants, no del desig sobirà dels ciutadans, l'elecció no tindrà res a veure amb frenar l'extrema dreta, oposar-se a la guerra de l'Iran, simular ser una alternativa al trumpisme o fer creure als ingenus que encara és possible una revolució. 

Vostè vol que l'Insomne perduri o desitja que sigui substituït? La disjuntiva sembla simple. Perquè això és el que se'ns diu que decidirem quan aquest Govern que no governa permeti parlar a la societat, en lloc de confinar-la a cop de decrets sense aprovar ni un pressupost en el que va de legislatura. Ni un. Però també votarem una altra cosa molt més transcendent: volem continuar sent tractats com a ximples? 

No és, doncs, gens estrany que la Moncloa i les seves colònies pretenguin plantejar les següents estacions del cicle electoral –Castella i Lleó ara, Andalusia al juny, i les generals quan convingui– en termes binàries. Això és la vergonyosa campanya del No a la guerra, que pretén instaurar una èpica impossible i ressuscitar el pretèrit a favor del senyoret del PSOE. 

La cosa no deixaria de ser còmica si, al mateix temps, no resultés tràgica. Apel·lar al patriotisme per sostenir qui no va guanyar les eleccions i va ser investit després de vendre la dignitat de la democràcia espanyola a qui no hi creu –això és l'amnistia–, resulta d'una hipocresia propera al que és patològic.

I, tanmateix, en això hi van tots els propagandistes. Com a antídot apel·lem a la lliçó de lògica que va establir al segle XVIII el filòsof i matemàtic Marie Jean Antoine Nicolas Caritat, il·lustre Marquès de Condorcet, sobre les probabilitats d'encertar (o no) que té un cos electoral.

Condorcet era un girondí liberal que, en esclatar la revolució francesa,  confiava que la raó salvaria la nació. A ell devem el model educatiu il·lustrat (ensenyament laic), l'esborrany d'una constitució i la ferma defensa del vot de les dones. La seva decisió d'oposar-se a portar a la guillotina el rei Lluís XVI el va condemnar als ulls dels jacobins radicals. No trigaria –com passa en totes les sectes primer, i després en els partits– a ser acusat de traïdor. Es va amagar i va intentar fugir del París sanguinari dels sans-culottes. Sense èxit. La seva saviesa no el va salvar de morir a la presó, després de suïcidar-se amb verí. 

Abans de contemplar el triomf de l'irracionalisme revolucionari, Condorcet va establir en un llibre –Assaig sobre l'aplicació de l'anàlisi a la probabilitat de les decisions sotmeses a la pluralitat de veus (1785)– un teorema en defensa de la democràcia i a favor de la intel·ligència col·lectiva. Què diu la seva màxima? Bàsicament que la probabilitat que un grup social arribi a la resposta correcta davant una decisió entre dues opcions creix amb l'augment de la mida del col·lectiu si, a l'hora d'aplicar la regla de la majoria, la mitjana de les probabilitats individuals de decidir amb fonament és superior al 50%. 

Dit d'una altra manera: la majoria dels individus té més opcions d'encertar que d'equivocar-se si l'elecció és antitètica (A o B). Però si no ho és, i a més cada persona és propensa a fallar, la situació es reverteix i la probabilitat que el grup encerti tendeix a zero a mesura que la seva mida augmenta. La qualitat d'una democràcia depèn, a més dels contrapoders, de la bona informació, la maduresa cultural i la capacitat de discerniment de cada elector. 

Una suma virtuosa exigeix prèviament la virtut de cadascun dels sumands. Per això el desitjable en una democràcia digna d'aquest nom és que l'abstenció sigui mínima o, en el seu defecte, limitada. Perquè el problema és que si els termes de l'elecció transcendeixen el marc binari (blanc o negre) el marge d'error es dispara.

Condorcet era un savi idealista: la seva conjectura parteix de la creença que cada votant decidirà amb independència del que facin els altres –obvia l'efecte contagi– i en funció de les seves conviccions. Amb coherència. De sobres sabem que la realitat desmenteix aquesta lògica, la qual cosa permet que tots els polítics formulin els seus missatges en termes sectaris –amics i enemics, socis o adversaris–, apel·lin a la sentimentalitat més primària de les masses electorals i anomenin democràcia a la simple dictadura aritmètica dels plebiscits. 

Perquè es tracta, en definitiva, que vostè, estimat indígena, no pensi i actuï de manera impulsiva, igual que si estigués davant d'una màquina escurabutxaques. Així que ja ho saben: encara que estiguin en contra de la guerra, no oblideu que la realitat –com deia Antonio Escohotado– es diferencia de les abstraccions i de les bajanades en què aquestes són d'una simplicitat colossal, mentre que la primera atresora un detall infinit. La saviesa és qualsevol cosa menys multitudinària. Pensar abans de parlar o triar –alguna cosa o algú– és l'únic mètode infal·lible perquè no ens continuïn tractant com a ximples.