A El Suplement de Catalunya Ràdio, la consellera d'Economia, Alícia Romero, va explicar aquest diumenge una anècdota reveladora.

Quan estudiava Dret a la Universitat Pompeu Fabra va participar en activitats teatrals. I el director, segons va explicar entre rialles amb el periodista Roger Escapa, li va reconèixer una cosa que no sol figurar als currículums dels juristes: la seva força còmica.

El detall podria semblar menor, una simple pinzellada biogràfica de les que es llisquen a les entrevistes radiofòniques. Però potser no ho és tant.

Qui hagi observat el funcionament del Govern de Salvador Illa haurà reparat en un tret peculiar: Romero és, probablement, la consellera més riallera de l'Executiu. I ho és sense caure mai en la frivolitat.

El somiure —quan és autèntic— sol ser un indicador de seguretat. En política, on abunden les impostures i els rostres adusts, també pot esdevenir una forma d'autoritat.

Romero la mostra amb naturalitat. En les seves intervencions parlamentàries i entrevistes manté un to afable, gairebé didàctic, que contrasta amb la densitat dels assumptes que gestiona: pressupostos, finançament autonòmic, negociació fiscal o arquitectura institucional.

Hi ha polítics que creuen que la gravetat del càrrec exigeix també gravetat en el gest. Romero sembla practicar la tesi contrària: precisament perquè els temes són complexos convé explicar-los amb claredat i sense escarafalls.

El seu estil comunicatiu té quelcom de pedagògic. I potser aquí es troba la petjada d'aquella antiga inclinació teatral.

No és casualitat que, dins del Govern, Romero s'hagi convertit en una de les veus més sòlides. No hi ha cap altre nom que reuneixi alhora pes polític i capacitat comunicativa.

Durant la darrera greu crisi a Rodalies, en absència d'Illa per malaltia, ni Albert Dalmau, conseller de Presidència, ni Sílvia Paneque, consellera de Territori, van destacar precisament per la seva pedagogia pública.

La consellera d'Economia gestiona, en canvi, l'àrea més sensible de l'Executiu —els recursos— i, alhora, és capaç d'explicar-se sense caure en el tecnocratisme.

Aquesta combinació no abunda. En la política catalana han proliferat perfils molt ideològics o, per contra, molt administratius.

Al PSC abunden els segons, magnífics caps de negociat. Romero sembla situar-se en una zona intermèdia: solvència tècnica, experiència parlamentària i camaraderia transversal —de la qual només en queden fora el PP per espanyolista i les dues ultres dretes.

Tanmateix, aquesta vocació conciliadora té un preu. En ocasions Romero sembla assumir amb massa docilitat alguns dels marcs del sobiranisme.

Entre ells, la recurrent mercaderia avariada de les balances fiscals, convertides en un marc general que farà que qualsevol millora del finançament autonòmic sigui insuficient i injusta.

A una consellera d'Economia se li podria demanar quelcom més que prudència diplomàtica amb els seus socis: també claredat intel·lectual.

El bon clima parlamentari pot ser una virtut en temps de fragmentació política, però no s'hauria de confondre amb la complaença.

Governar exigeix negociar, sí, però també marcar límits. I el PSC, que ideològicament és (o era?) federalista, no hauria d'adoptar acríticament els llocs comuns del nacionalisme.

En l'entrevista, Romero va esquivar la hipòtesi de l'avançament electoral, tot i que aquest escenari només és a les mans d'Illa, temptat de prémer el botó de les urnes si Oriol Junqueras manté la seva negativa als pressupostos per al 2026 fins que el Govern espanyol no es comprometi públicament a cedir a la Generalitat la recaptació de l'IRPF.

Malgrat la gravetat del moment —si els comptes fossin finalment rebutjats la legislatura catalana entraria en via morta—, la vis còmica de la consellera convida a pensar que algun acord d'última hora amb ERC encara és possible.

Si fos així, Romero, que també de jove era aficionada al bàsquet, encistellaria el tir més important.