Aquesta darrera setmana hem entrat en una nova fase de les campanyes de comunicació política, concretament les campanyes de “saldo”. Com la planta d’“oportunitats” d’El Corte Inglés, que sembla el museu dels horrors, i on, tot i així, estic segura que s’hi pot trobar alguna peça de roba amb menys temporades que el lema “No a la Guerra” que ha “recuperat” el nostre indescriptible president.

M’adono de com em faig gran quan una cosa que va passar fa més de vint anys la recordo perfectament i en primera persona, ja que jo ja era al carrer en aquelles manifestacions, concretament en la del 15 de febrer de 2003, on ens vam ajuntar més d’un milió de persones a Barcelona en rebuig a la Guerra de l’Iraq, una de les mobilitzacions més grans del món.

Només hi havia hagut una manifestació així de multitudinària a la ciutat comtal en tota la història i va ser el juliol de 1997, contra ETA i per demanar l’alliberament de Miguel Ángel Blanco. També hi era jo, adolescent. Us dic que em faig gran…

Ni els processistes de l’independentisme en els seus millors i més públicament subvencionats moments, contractant tots els autobusos de Catalunya per portar gent a Barcelona i acabant amb totes les existències de xòped per als entrepans de l’excursió, van aconseguir ni tan sols acostar-se a unes mobilitzacions tan grans.

La qüestió és que ambdues manifestacions van ser tan sumament multitudinàries perquè van néixer de la societat civil. L’indignació era patrimoni de la ciutadania, de tot tipus de ciutadans i ciutadanes. No volíem aquella guerra, i dic aquella perquè hi ha hagut moltes altres guerres contra les quals no hem protestat, com ara Ucraïna

I tampoc volíem que ETA assassinés un pobre noi, regidor a l’oposició d’un poblet que ningú sabia que existia fins aquell moment. No volíem ETA enlloc i per a res. Si ens haguessin dit aleshores que en menys de trenta anys tindrien el poder de treure i posar cap a la Moncloa, ningú no ho hauria cregut.

L’important és que en aquells pronunciaments massius de la societat civil, els polítics es cuidaven molt de mantenir una distància prudencial perquè tan bon punt traspassaven una línia vermella imaginària eren acusats de voler instrumentalitzar la voluntat popular i això en aquells moments era la “mort social” directa de qualsevol que ho intentés.

Tanmateix, ara aquest és el costum i els polítics en el poder parasiten de manera pornogràfica qualsevol tipus de causa, i l'espatllen completament. Darrerament ho hem vist tant que ja és insuportable.

Començant per l’assumpte de Gaza i fins arribar ara al de l’Iran en què el patrimoni social del “No a la guerra” ha estat robat a la nostra cara pel president del Govern, per convertir-lo en un eslògan més de cinc minuts de durada en la seva campanya electoral eterna. Perquè com que no governa ni pot fer-ho, només li queda viure en campanya.

Una altra de les víctimes d’aquesta utilització fastigosa dels partits polítics dels moviments socials és precisament el feminisme i el 8 de març, avui, en què veurem els representants dels partits polítics en què militen puters i assetjadors, a les nostres manifestacions infestant-ho tot amb la seva pestilent hipocresia.

També els que diuen que el burka és llibertat d’elecció o els que consideren que vendre els teus fills mitjançant un ventre de lloguer és un nou epígraf per a una autònoma.

Precisament avui, en el Dia Internacional de la Dona, exigeixo al president i a tots els politicots que ens malgovernen, per totes les que van donar la seva vida perquè jo pogués escriure aquí avui, que s’apartin de les nostres causes, de les nostres lluites i dels nostres símbols, com el del “No a la Guerra”, que forma part del patrimoni comú de tota la ciutadania espanyola.

Perquè diners públics podran robar fins que un jutge els enxampi, però la història recent col·lectiva d’aquest país, que a més ni tan sols els agrada, és nostra i no volem que ens la robin ni se l’apropiï ningú. Espero que els caigui la condemna social més dura.