Hi ha una pregunta que m'han fet desenes de vegades al llarg dels meus vint-i-sis anys com a interventor a l'administració pública: i tu què fas exactament? Encara que em sento com en Chandler de la sèrie Friends, us en recordeu que ningú sabia en què treballava?, la resposta curta és que, en principi, controlo que els diners públics es gastin bé. La resposta llarga és una altra. Existeix una creença estesa, gairebé innocent, que el pressupost aprovat equival a diners gastats. Com si la votació al parlament o al ple fos el tret de sortida i els diners arribessin al destí previst en qüestió de dies. Tant de bo.

La realitat és força més tortuosa.

Entre l'aprovació d'un pressupost i el moment en què aquests diners arriben efectivament a qui havien d'arribar, existeix un laberint administratiu que té les seves pròpies regles, els seus propis temps i els seus propis guardians o desbloquejadors, a vegades. Jo n'era un.

Qualsevol despesa pública passa, abans de materialitzar-se, per una sèrie de fases que en l'argot anomenem el cicle de la despesa, que comprèn l'autorització de la despesa, la disposició del crèdit, el reconeixement de l'obligació i, finalment, el pagament. Quatre passos que sobre el paper semblen senzills i que a la pràctica poden allargar-se durant mesos. A vegades, anys.

Crec que s'entén millor amb un exemple. Posem un exemple quotidià. Una conselleria o ministeri aprova al gener una partida per renovar equips informàtics a escoles. S'obre l'expedient, s'escriuen els plecs, es publica la licitació, s'adjudica el contracte. Som al maig. Després ve el lliurament, la recepció, la factura, la conformitat del servei. El pagament efectiu pot produir-se a l'octubre, amb sort. I si hi ha alguna incidència —un recurs, un error en la documentació, un canvi de govern— el rellotge torna a zero. I a més les despeses i la complexitat cada vegada són més grans i el personal és menor i menys format.

No ho dic com a crítica. Ho dic com a descripció. Aquest sistema existeix per raons que tenen tota la lògica. Cal garantir que els diners públics es gasten en el que s'ha dit, per qui tenia autorització per fer-ho, amb les garanties procedimentals que exigeix una democràcia. El control previ que exercim els interventors no és burocràcia capritxosa. És l'assegurança que evita que els diners de tothom acabin on no han d'acabar. Podria escriure un llibre de suggeriments random que he sentit i que van més enllà de la lògica i que, per sort, s'han aconseguit aturar.

Però no ens enganyem. El control té un cost que poques vegades es reconeix públicament. La lentitud. I aquesta lentitud genera frustració, tant dins com fora de l'administració. Els gestors es desesperen amb els terminis. Els proveïdors es desesperen esperant cobrar. Els ciutadans es desesperen veient obres sense començar o serveis anunciats que triguen a arribar.

Tot i els meus gairebé 30 anys d'experiència en moltes administracions europees —que poca gent té i ningú em pot discutir— és que el control rara vegada té la culpa de la lentitud. I que m'expliquin primer què es pot fer en una empresa privada on no es mou un boli sense que el CFO ho aprovi. No es pot exigir menys a l'administració. I això no s'entén, però és així.

El que ningú explica és que aquesta lentitud no és mandra ni ineficiència, encara que a vegades també ho sigui. És, sobretot, el preu de la transparència i la rendició de comptes. Cada paper que es signa, cada informe que s'emet, cada reparació que es formula és un esglaó de la cadena que permet que demà, si algú pregunta on va anar aquells diners, hi hagi una resposta documentada i traçable.

Fa dècades que discutim com modernitzar l'administració, agilitzar els procediments, reduir els temps. És una conversa necessària i urgent. Però cal tenir-la sabent el que està en joc en cada simplificació. Quan s'elimina un tràmit sense substituir-lo per un altre mecanisme de control equivalent, no es guanya eficiència; s'obre una esquerda.

Els diners públics no són de ningú i per això són de tothom. Això, que sona a frase feta, té conseqüències molt concretes en el dia a dia de qui els gestionem. Significa que no hi ha propietari que els cuidi amb l'instint de qui protegeix el que és seu. Significa que les temptacions —no sempre malicioses, a vegades simplement còmodes— de saltar-se un pas són més grans. I significa que el sistema ha de ser més robust, no menys, per compensar aquesta absència de propietat.

Així que la pròxima vegada que sentiu que tal partida pressupostària està aprovada, no doneu l'obra per inaugurada ni el servei per prestat. Queda el més difícil. I és gastar-ho bé.