Estranyes tangències del polític i el poètic: pensant en Catalunya ahir a la tarda, les divagacions em van portar a recordar l'escriptor Fernando Pessoa.

Fernando Pessoa es va inventar, a principis del segle XX, tres moviments poètics, tres: paulisme, interseccionisme i sensacionisme. 

Era un home molt creatiu, tenia l'obligació moral i patriòtica autoimposada d'inventar-se ell tot sol, amb l'ajuda dels seus amics i dels seus alter egos, una generació de poetes que estiguessin a l'avantguarda del món.

Gairebé ho va aconseguir. El que sí que va aconseguir amb certesa va ser convertir-se en el poeta portuguès més important de la història. Vegeu la biografia que li va dedicar Richard Zenith, publicada en espanyol fa uns pocs mesos, i que jo vaig tenir l'honor de traduir.

Aquests tres moviments que va abanderar Pessoa van durar poc, ell saltava de seguida d'un projecte poètic a un altre. Pel que fa al “paulisme”, terme que prové de pauis, o sigui en portuguès, “pantans”, no recorda una mica la situació catalana, social, econòmica, i sobretot política, d'avui?.

El paulisme, variant del simbolisme francès, va néixer del poema de Pessoa titulat “Impressions del crepuscle”: “Per a què és tot això…/ Fanfàrries d'opis de silencis futurs… Uns trens distants…/ Portals vistos de lluny… a través d'arbres… tan de ferro!”. Etcètera, etcètera.

Com dic, el paulisme o pantanisme es caracteritzava pels ambients crepusculars, ombrívols, pels ambients morals i físics propis de les aigües estancades i pantanoses, amb gust per les vaguetats, pel decadent i nebulós i exsangüe, per les atmosferes pesades i els límits imprecisos.

No sona a això la vida pública catalana? Dic pública, perquè en la privada cadascú va com vol o com pot: lluitant, gaudint, tenint propòsits clars, fracassant o triomfant. El que és públic està estancat. És paulista.

Si més no fins al procés, que va ser el moviment en què va desembocar amb lògica naturalitat el nacionalisme pujolista (el qual va sembrar les seves bases en la conformació, o deformació, de la psicologia col·lectiva), es veia a Catalunya una direcció clara en la deriva dels afers públics; direcció clara, i catastròfica, però ben definida, ben perfilada, amb una idea rotunda a l'horitzó. Una altra cosa és que no se sabés assolir i tot acabés en el nyap, la fuga de capitals i d'empreses, i la intervenció de l'Estat per evitar la ruïna total.

Les amnisties i els indults que va concedir el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, amb l'objectiu exclusiu de guanyar-se a canvi el suport a la formació del seu Executiu, van ser un èxit dels processistes (jo crec que seria més exacte anomenar-los colpistes, però per no ofendre, m'atinc a això de “processistes”).

La col·locació dels seus líders en empreses públiques i la distribució d'altres prebendes, així com l'assumpció de la seva agenda política i econòmica, tot això, malgrat la pèrdua de la Generalitat, és un èxit del processisme, sí però un èxit paulista: el difumina, l'enfosqueix, el crepuscularitza, l'empantana. El paulitza.

Una cosa semblant passa amb el govern de la Generalitat socialista: l'únic que ofereix i dóna és no fer massa bajanades. Ni tan sols té oposició, amb l'excèntrica salvetat de l'alcaldessa de Ripoll, la veu de la qual em sona com el crit de la graula que esquinça la foscor de la negra nit.

(Espero que per qualificar-la de “crit” no es consideri un atac “ad hominem” --o si es vol, “ad feminam”, encara que “ad hominem” inclou per igual a homes, dones i entitats no binàries--, però estarà d'acord el lector que a aquesta veu tan percutant no la podria jo qualificar, amb justícia, de “trinat”, ni de “parrupeig”, ni “d'amanyac” ni molt menys de “refilar”).

A Catalunya no hi ha oposició, tret de la que encapçala la senyora Orriols, que promet tornar als vells hàbits, a la independència i tot això que a molts atrau, però ningú creu possible. És la seva una “rauxa”, sí, però nostàlgica, paulista.

En el món polític es repeteixen molts mantres, especialment lingüístics, però ningú hi creu de debò. Els partits al·lèrgics a la fe nacionalista pràcticament no existeixen: va ser torpedinat fins al seu enfonsament --en bona part, pel foc amic de la direcció madrilenya del partit--, i Ciutadans es va immolar a l'altar de les ambicions dels seus dirigents.

No ploraré per la llet vessada, i admeto que alguns fan animosos i encomiables esforços per l'optimisme, però… tot sona una mica crepuscular, paulista.