Amb l'escepticisme propi de l'edat i l'experiència vaig rebre la notícia de la convocatòria unitària per a la vaga docent que va tenir lloc l'11 de febrer passat a Catalunya. Des que es va convocar fins just un dia abans, estava convençut de no fer-la.

Tenia raons que em semblaven de pes, encara que finalment en van ser unes altres les que van inclinar la balança: l'abandó de la certesa cega és un altre dels efectes d'anar complint anys.

I els motius pels quals no volia seguir la vaga tenien a veure, principalment, amb el particular ecosistema de l'ensenyament català.

No podia oblidar com molts docents catalans havien acudit, tancant files, durant el deliri del procés, a cadascuna de les farses o aldarulls que va organitzar el Govern: allà hi van ser, com a peons d'Artur Mas, quan se'ns va comunicar que el departament necessitava “voluntaris” per organitzar la consulta del 9-N. Allà hi van ser, i tant, per ocupar els centres educatius el dia abans del referèndum de l'1-O.

Allà hi van ser, també, per concentrar-se el 2-O, en horari lectiu, amb els alumnes, i assenyalar, de passada, els dissidents que van decidir no sumar-se a la protesta; i de la mateixa manera hi van ser per secundar la “vaga de país” de l'endemà, una vaga sui generis que no va suposar pèrdua salarial: va ser la manera en què el Govern va repartir algunes engrunes entre la seva tropa per premiar la seva lleialtat.

I aquí hi han estat sempre els sindicats, com una extensió més del poder, per enviar-nos comunicats exhortant-nos a contribuir al procés de construcció nacional, per oposar-se al compliment de les sentències que obligaven al 25% de les classes en castellà, per celebrar els subterfugis legals com el decret 6/2022 i la llei 8/2022.

Veient el pa que s'hi dona, difícil aconseguir quelcom. És a dir, com no creure que la situació de l'ensenyament català, el menyspreu amb què els successius governs, malgrat tot, han reaccionat davant les demandes del col·lectiu durant els últims anys té a veure amb aquesta relació gairebé de vassallatge?

Com protestar, per exemple —i aquesta era una de les reivindicacions de la vaga—, perquè els salaris dels professors catalans estan a la cua d'Espanya quan el poder nacionalista ha fet bandera del tan esbombat fet diferencial?

Per a qui no ho sàpiga, una part del sou docent depèn d'uns complements l'import dels quals estableix cada comunitat. Així que han estat els successius governs de la Generalitat —que, recordem, gestiona el 50% de l'IVA i l'IRPF, el 58% dels impostos especials i el 100% de successions, transmissions patrimonials i patrimoni— qui no han volgut mai equiparar aquests complements als dels professors de la resta d'Espanya.

Irònicament, va ser el Govern central qui ens va acabar pujant un 11% el sou. Però a tots els funcionaris espanyols, és clar.

Tot això em va rondar pel cap fins un dia abans de la vaga. Però després vaig pensar que jo havia escrit un article —“Sobre el dret a vaga a l'ensenyament català”— en què em queixava que en les últimes convocatòries, com la que es va organitzar durant el mandat de González Cambray, sempre s'hi havia inclòs algun punt en què es defensava la política educativa del Govern pel que fa a la qüestió identitària. I en aquesta ocasió no va ser així.

La protesta s'articulava entorn de quatre punts: 1) pujada de sou per equiparar-se amb la resta d'Espanya i pal·liar la pèrdua de poder adquisitiu, 2) reducció de ràtios, 3) augment de recursos i 4) disminució de la burocràcia. Tots eren punts raonables, encara que a alguns d'ells se li poguessin oposar objeccions.

Sobre la pujada i equiparació salarial, remeto al que he dit més amunt.

Sobre la reducció de ràtios, només puc dir que, amb els anys, jo he anat tenint cada vegada menys alumnes per aula (es creen grups de reforç a les instrumentals, es desdoblen assignatures com Anglès, Ciències Naturals o Tecnologia, s'imparteixen assignatures de Batxillerat amb tres o quatre alumnes). I tanmateix el cert és que cada vegada costa més fer una classe.

Sobre l'augment de recursos, poc a dir, tenint en compte que Catalunya segueix a la cua pel que fa a la inversió educativa no universitària, tant en el percentatge del PIB dedicat a l'ensenyament —al voltant del 3%, sis dècimes per sota de la mitjana espanyola— com en la despesa ajustada al PIB per càpita —un 15,5% davant el 19,4% de la mitjana nacional— o la despesa mitjana per alumne —uns 417 euros menys que la mitjana estatal—. De nou, el fet diferencial causant estralls.

Sobre la burocràcia, res a objectar. Fa anys que sostinc que es podria escriure una novel·la de caire kafkià centrada en la producció ingent, incessant i estèril de documents que semblen indispensables per al funcionament dels centres però que, després, ningú es molesta a llegir.

Així que al final vaig decidir secundar la vaga. I no només això, sinó que vaig anar a la manifestació convocada a Girona que sortia del Pont del Dimoni, just el pont on la meva família paterna es va voler refugiar la primera nit d'arribar a la ciutat l'any 48 —ho explico a Som el fracàs de Catalunya?—, un lloc, per tant, massa carregat de simbolisme per a mi, vinculat a la precarietat de la meva família, al seu origen humil, a les dificultats que van haver de superar per tirar endavant. I en arribar-hi vaig veure diverses banderes estelades —enormes, per cert—, alguna palestina, i una estètica general que em va recordar a les grans manifestacions independentistes del procés. I llavors no vaig poder evitar pensar, de nou, en totes aquelles raons que fins el dia abans m'havien portat a no voler secundar la vaga.