Al president Salvador Illa se l'entén. És clar i esquemàtic davant la multiplicació de fronts que té avui la política. El passat ens va mostrar que la liquiditat no deixa res al seu pas.

Ara els temes s'ordenen esquemàticament, com un exercici d'àlgebra dels que demanava Eugeni d’Ors a les lletres del nou-cents. Però el líder d'ERC, Oriol Junqueras, s'endureix. Vincula els Pressupostos de l'Estat amb els comptes de la Generalitat; i practica la doble negació. Exigeix la major o res. El traspàs del 100% de l'IRPF a l'Agència Tributària de Catalunya o no hi ha res, ni a Madrid ni a Barcelona.

Hi haurà Pressupostos? No passa res; en darrer terme, Junqueras exigeix una nova pròrroga amb l'activació dels crèdits pendents. Serà professor d'Història (i dels bons), però d'Hisenda Pública va peix.

El cansament de la ciutadania davant la negociació permanent de màxims resulta evident. El socialisme surt tocat, però ERC està caient en picat com li ha passat a Podemos, que ja ni compta en els sondejos d'intenció de vot.

I què passarà al proper Consell de Política Fiscal i Financera? Res, perquè el principi de progressivitat fiscal aterra suaument sobre el principi d'ordinalitat. A menys que s'imposi l'esquema de la flassada: si estires de dalt, deixes els peus al descobert, i viceversa.

A més, la gestió de l'impost directe no assegura cobrir el criteri poblacional de l'ordinalitat. I pot ser que, un cop desemborsada la igualtat fiscal dels territoris, Catalunya hagi de renunciar a una millora tangible de la renda que ha de rebre.

Què els dirà Illa als socialistes que manen en alguns territoris i que no accepten el seu model? Els preguntarà: Què proposeu? Què vau fer vosaltres, quan vau tenir ocasió de resoldre aquesta qüestió? Res. No se'n recorden. Illa els promet que el seu model pactat amb Sánchez beneficia a tothom: “Aporta 20.000 milions d'euros a totes les comunitats autònomes de règim general”.

Junqueras diu sempre que no, abans d'acceptar el que els convé als seus virreis. I ara, els ha comunicat que la seva intransigència no és precisament una virtut, sinó més aviat una exigència, en resposta al pacte nacional del PP i Vox.

Quan sentim parlar de canvi de terç en el finançament, a la cúpula d'ERC li surt nas d'ocell rapinyaire i Junqueras perd uns quants centímetres de cintura. Sobrevola cementiris i claustres gòtics. Planeja potser la seva autodestrucció, perquè és el que sembla?

Mèxic s'enfonsa en els residus del fang de Guadalajara, mentre Washington juga a fet i amagar amb la seva armada a Beirut. La propera guerra no serà híbrida; mentre, nosaltres a la nostra: traspàs total dels impostos directes. I, mentre no arriba, que no arribarà, els comptes públics pendents de renovar crèdits dels darrers anys: els exercicis 2023, 2024, 2025.

El deute de la Generalitat passeja per les tresoreries dels bancs, amb avals i pignoracions diverses. Junqueras no menja ni deixa menjar, com el gos de l'hortolà. Fins quan? Hi ha pressa perquè, si detona la fi d'Ucraïna, serem al nou mapa de Robert Kaplan i ens convé entrar-hi, amb el ronyó folrat.