Sóc dels que creuen que s'està trencant molt ràpidament el pacte que ens sostenia com a societat.

Crec que el pacte és clar i just: pensions dignes per a qui va treballar dècades, habitatge accessible per formar família, salaris que permeten respirar a final de mes.

Aquest equilibri es va fer miques fa anys. El Salari Mínim puja —de 950 euros el 2020 a 1.184 el 2025—, però els lloguers ho devoren tot.

Un pis mitjà de 60 metres quadrats s'enduu el 70-80% del sou a Madrid, Barcelona o València. Treballes per pagar la jubilació dels teus pares mentre dorms en una habitació compartida als 35 anys.

Les xifres són brutals. A Barcelona, lloguers a 25 euros el metre quadrat després de pujar un 12,6% només el 2025. A Madrid, 22 euros. Al conjunt d'Espanya, de mitjana, un 50% més en cinc anys davant de salaris que amb prou feines creixen un 25%.

Un mileurista net paga 900-1.200 euros de lloguer i menja arròs tres dies seguits. Mentrestant, les pensions pujaran —encara que amb vicissituds en la seva aprovació— un altre 2,7% el 2026.

El contracte generacional era simple. "Jo cotitzo la teva pensió avui, tu em deixes un país on pugui comprar una casa i formar una família".

Aquest contracte es va trencar perquè els pisos a 100.000 euros que avui valen 400.000, i els lloguers pugen molt més que l'IPC.

Això no és una queixa. És un diagnòstic. Regulacions tèbies que no toquen els 1,5 milions de pisos buits a Espanya. Turisme que acapara barris sencers —20.000 d'Airbnb només a Barcelona—. Especulació que converteix l'habitatge en actiu financer en comptes de dret bàsic. I un discurs polític que celebra "rècords d'ocupació" com si això arreglés que la teva nòmina no et doni ni per a un bany decent després de pagar el lloguer.

Només cal una simple cerca a Google. Mira què funciona fora. Viena té el 60% de la seva població en habitatge públic a 9 euros el metre quadrat, perquè la ciutat és propietària del 25% del parc immobiliari.

Singapur va posar el 80% de la seva població en pisos estatals amb herència limitada per evitar especulació familiar. Dinamarca regula el 80% dels lloguers a l'IPC més un 3% des de fa 45 anys sense matar l'oferta.

Aquí s'ha vist que la forta regulació que hi ha no funciona. De debò a ningú se li ha acudit aplicar idees com a Nova Zelanda, on es va prohibir als estrangers no residents comprar cases el 2018 i es van estabilitzar els preus; o Xina, on es grava amb un 20-60% els guanys d'alguns pisos venuts; o Suècia, que manté lloguers congelats des de la Segona Guerra Mundial amb cues de 10 anys per un pis decent.

Potser és que Espanya depèn molt més del que seria desitjable de la inversió en immobles. A la pròpia Administració li interessa que pugin, ja que cobra moltíssim per l'Impost de Transmissions Patrimonials (ITP). Un pis de 100 passa a costar automàticament 110. I és clar, la gent vol recuperar això que ha hagut de pagar. Això és part del problema, per molt que es vulgui negar.

En tot cas, crec que això va més enllà dels números. És una traïdoria moral. Una societat així no pot durar gaire. La natalitat col·lapsa perquè ningú forma família en un pis compartit. La mobilitat social es congela perquè l'habitatge és una gàbia.

El contracte generacional no s'arregla amb pedaços. Ni apujant el SMI un 4% anual mentre els lloguers pugen un 12%; ni amb lleis d'habitatge que no tenen sentit, ja que no arreglen el problema i creen inseguretat jurídica als propietaris.

De debò no hi ha més mesures? Encara que siguin boges, per provar. Pitjor no crec que estiguem. O sí, i potser no ho sabem. Els lloguers són més cars que en altres països amb més renda disponible. Esperem que la natalitat caigui per sota d'un fill per dona o actuem ja?

Quantes generacions més sacrificarem abans d'admetre que, tal com s'està actuant, això no s'arreglarà?