Fa un any, analitzava en el meu article “Entre Trump i el Magrib” els desafiaments que l'eix Trump–Magrib plantejava per a Espanya. Avui, en rellegir aquelles línies, la sensació no és de satisfacció per l'“encert”, sinó de preocupació: Espanya roman massa quieta mentre el tauler internacional es reconfigura a gran velocitat.
El que aleshores eren senyals d'alerta, avui són fets.
La realitat que ja és aquí
1) Defensa i pressió transatlàntica: del 2%… al 5%
L'exigència del 2% del PIB en despesa militar ha passat de ser un advertiment a una realitat ineludible. Espanya ha respost més per compromís amb l'OTAN que per una visió estratègica pròpia de sobirania defensiva.
I la realitat ha anat més enllà: el debat ja no és “si arribem al 2%”, sinó com es sosté un pla creïble a deu anys en un marc que eleva el llistó i exigeix continuïtat, inversió i capacitats.
Espanya intenta defensar flexibilitat i un camí propi, però el problema torna a ser estructural: és difícil planificar a deu anys vista en un país que encadena bloquejos pressupostaris i legislatius.
2) Sàhara: el tauler es mou… i Madrid és més escenari que actor
El 2024 assenyalava que el suport nord-americà a Marroc al Sàhara reforçaria Rabat i complicaria l'equilibri amb Algèria. Avui la diplomàcia del Sàhara s'ha accelerat i ha tornat al centre.
Hi ha un fet polític de gran càrrega simbòlica: es negocia a Madrid sota impuls dels Estats Units i coordinació de les Nacions Unides, i Espanya no apareix amb el protagonisme proporcional a la seva geografia, els seus interessos i la seva història.
La dada que ens hauria de preocupar no és el fons (el Sàhara), sinó la forma: la diplomàcia decisiva s'està articulant amb altres al comandament.
3) L'eix París–Rabat: avantatge estratègic i competitiu
Mentre Espanya busca un equilibri cada cop més difícil, França ha mogut fitxa amb determinació, consolidant la seva relació amb el Marroc i la seva postura sobre el Sàhara. Això no és només diplomàcia; és un avantatge competitiu real.
El suport polític francès es tradueix en economia i indústria, reforçant posicionament i influència. Això no vol dir que Espanya hagi “perdut” el Marroc: la nostra relació comercial continua sent sòlida i Espanya segueix sent un soci central. Però la tendència és clara: el pes relatiu es disputa, i la influència es compra amb projectes, finançament i visió de llarg termini.
4) Proteccionisme: l'“America First” no ha esperat ningú
Les amenaces a sectors clau com l'oli d'oliva i la indústria agroalimentària ja són sobre la taula. El 2024 advertia que el proteccionisme podia colpejar especialment sectors sensibles. Avui, el marc comercial s'ha endurit i es consolida un clima que reintrodueix incertesa, costos i debat sectorial.
Espanya, per la seva composició exportadora, té una exposició evident en agroalimentari. I no cal un cop quirúrgic per generar dany: n'hi ha prou que la incertesa es converteixi en el preu d'entrada.
El problema: la immobilitat d'Espanya
El més crític d'aquest any no ha estat el canvi de l'entorn, sinó la nostra reactivitat. Mentre Washington, París i Rabat executen plans a llarg termini, a Espanya:
Seguim gestionant crisis en lloc de liderar oportunitats. La manca de consens intern actua com un llast que impedeix projectar una política exterior sòlida i previsible. La inèrcia estratègica ens està convertint en espectadors de decisions que afecten directament la nostra energia, la nostra seguretat i les nostres exportacions.
La geopolítica no és estàtica. Si Espanya no recupera la iniciativa al Magrib i no defineix una postura clara davant el nou cicle, seguirem condicionats per les agendes de tercers.
Som a temps de corregir el rumb, o la polarització interna ja ha compromès la nostra capacitat de resposta exterior?